La narració literària: història de vida

Una narració és un tipus de text en el qual un narrador explica uns fets, emmarcats en un espai i un temps, protagonitzats per uns personatges, i ordenats segons una estructura determinada. En aquest enllaç trobareu els apunts sobre el gènere narratiu.

L’activitat que es proposa és escriure una història de vida, és a dir, la narració de la vida o d’un moment determinat de la vida d’una persona. En aquest cas, la història de vida haurà de ser d’algun personatge que conegueu (familiars, amics) o bé d’algú de qui us puguin parlar persones que el van conèixer directament.

Per construir aquesta “història de vida” haureu de seguir les instruccions següents:

1. Trieu una persona de qui cregueu que mereix ser explicat un fragment de la seva vida.

2. Entrevisteu aquesta persona (o algú que hi hagi estat relacionat) per parlar sobre aquesta història de vida que voleu escriure. Cal aconseguir informació sobre el seu naixement i infantesa, els anys d’escola, les primeres feines, etc, per passar després a preguntar sobre un moment crucial o important en la seva vida. A banda de tenir algunes preguntes fixes, cal que sapigueu deixar-vos endur pel ritme de l’entrevista i donar prou llibertat a l’entrevistat o entrevistada perquè parli.

3. Demaneu que portin fotos, records, objectes que siguin importants per a aquella persona, que li portin records que siguin dignes d’explicar. Aquests objectes o imatges poden formar part després del treball que realitzareu.

4. Organitzeu la informació rebuda, ja sigui per escrit o mitjançant una gravació.

5. Si voleu i la persona us autoritza, podeu fer fotos al llarg de l’entrevista.

Després d’això, estareu preparats per escriure la seva història de vida.

La tasca ha de constar de les parts següents:

a. Portada

On hi haurà de constar, en el centre del full, escrit amb la font calibri mida 16 el títol Història de vida i a sota, escrit amb la mateixa font i mida 14, el nom i cognoms de la persona entrevistada. A sota hi podeu incloure alguna imatge.

En el marge inferior dret, amb font calibri 12, haureu de fer constar el nom de la matèria (Llengua catalana i Literatura) i el curs acadèmic. A sota, el vostre nom i els vostres cognoms, el vostre curs i grup.

b. Introducció

Es presentarà en un document de Word i servirà per presentar la persona la història de vida de la qual explicareu. Hi haurà de constar el nom i cognoms, el lloc i la data de naixement i quina relació us uneix a ella. A més, caldrà incloure una justificació en la qual expliqueu per què heu triat aquesta persona. Aquesta introducció pot contenir fotos de la persona, de la seva família, del seu lloc de naixement, etc.

c. Entrevista

Constarà de dues parts:

1. Recull de preguntes que haureu preparat. Recordeu que no us heu de limitar a fer aquestes preguntes, sinó que heu de tenir prou iniciativa per fer-ne d’altres al llarg de l’entrevista, sempre tenint en compte el ritme d’aquesta. Si l’entrevista no la realitzeu en llengua catalana, almenys aquestes preguntes sí han d’estar escrites en aquesta llengua.

2. Entrevista pròpiament dita

Podeu presentar l’entrevista en format text (transcripció exacta del que s’ha parlat), en format vídeo o en format audio. Si l’entrevista es realitza en una llengua que no sigui el català o el castellà haureu d’adjuntar transcripció exacta en un document word. En realitzar aquesta entrevista, recordeu que estareu fent servir l’estil indirecte.

d. Història de vida

Una vegada realitzada l’entrevista, haureu d’escriure un text narratiu en què expliqueu, en estil indirecte, que us ha explicat aquesta persona. Haureu de triar els moments més rellevants de l’entrevista, la informació que considereu més addient per incloure-la en la vostra narració.

La història de vida es pot presentar en format text, vídeo o audio. En els dos últimos casos, vosaltres mateixos exercireu de “narrador” o narradora. En cas que trieu el format vídeo, podeu incloure-hi música.

Com passar d’estil directe a estil indirecte

Consulteu el wiki de l’assignatura per trobar el document que podreu consultar per assegurar-vos que feu correctament el canvi d’estil.

Els documents de word

Les parts de l’activitat que es presenten obligatòriament en format Word o bé si opteu per presentar tota l’activitat com a text, han de tenir les característiques següents:

Font: calibri

Mida: 12

Interliniat: 1,15

Marge esquerre: 3

Marge dret: 2,5

Marge superior: 3,5

Marge inferior: 2,5

La història de vida (és a dir, la narració pròpiament dita, sense comptar la introducció i les preguntes) no podrà excedir les 1.500 paraules. En el cas de presentar l’activitat en format audio o vídeo, no podrà tenir una durada superior a 10 minuts.

Data

La tasca té com a data límit de lliurament el dia 18 de novembre.

Ausiàs March: “lleixant a part l’estil dels trobadors”

Els alumnes de 1r de Batxillerat treballareu l’obra poètica d’un dels autors més representatius de la literatura en llengua catalana: el poeta valencià Ausiàs March.

Per conèixer millor la seva vida i la seva obra compten amb els recursos següents:

a) Podcast del programa radiofònic En guàrdia, amb Enric Calpena. Amb una durada de 54 minuts, ens presenta els aspectes més rellevants per entendre la producció poètica d’Ausiàs March.

b) L’audiovisual Ausiàs March (Generalitat de Catalunya, 1998), amb una durada d’11 minuts.

c)L’audiovisual  Ausiàs March, cor d’acer, de carn i fusta 1

d) L’audiovisual Ausiàs March, cor d’acer, de carn i fusta 2

e) L’audiovisual Ausiàs March, cor d’acer, de carn i fusta 3

f) Poema Veles e vents interpretat per Raimon.

g) Lectura dels poemes: Colguen les gents ab alegria festes, Veles e vents, Així com cell que es veu prop de la mort, Així com cell que desitja vianda.

h) El web Ausiàs March: la poesia aspra i profunda.

i) Arxiu en pdf sobre Ausiàs March, la seva vida i la seva obra.

El Barroc català: Francesc Vicenç García, Rector de Vallfogona. Lectura comprensiva i comentari

Francesc Vicenç García va néixer a Tortosa el 1579 (o el 1582). Estudia a Lleida i a Barcelona. Fou ordenat sacerdot el 1605 i l’any següent obtenia per oposició la rectoria de Vallfogona de Riucorb, encara que feia llargues estades a altres indrets.  Protegit per la poderosa família noble dels Montcada (Pere Montcada, fill de la família va ésser company d’estudis de Francesc Vicent Garcia), contínuament el trobem als palaus episcopals de Vic, Girona, Barcelona i Tarragona. Va participar en diversos certàmens poètics.

A finals de l’any 1609  rep la visita del famós bandoler Perot Rocaguinarda. El Rector li dedica un sonet on l’anomena “el millor pillard del cristianisme”. Assisteix a concursos literaris, i és convidat a diversos actes, i a festes i viatges de personatges públics; era assidu de la tertúlia literària que reunia el bisbe Joan de Montcada al seu palau de Barcelona.

Sembla que viatjà a Madrid l’any 1621, on degué conèixer els poetes de la cort. De tornada a Vallfogona, hi morí poc temps després, el 2 de setembre de 1623.

El 12 de maig del 1621 predicà, a la catedral de Girona, un sermó amb motiu de les exèquies de Felip III, peça oratòria que fou impresa a Barcelona l’any següent en un fullet vint-i-dues pàgines i que mostra clarament quin era l’esperit del moviment barroc […]: Mira a Felip Tercer, senyor de tants regnes, obeït de tantes nacions, lo qui tenia empadronades i subjectes a son domini tantes i tan remotes províncies, vassall de la mort, convertit en un cabàs de terra. Lo per a qui-s teixien les sedes, lo per a qui-s filaven les holandes i sinabafes, per a qui s’inventaven noves mostres de brocats en Itàlia, per a qui-s pescaven les perles en lo Mar del Sur, per a qui.s cercaven les mines en Chile, ja vui se contenta ab una púrpura fúnebre, ja està reduït i enclaustrat en una sepultura. Aquest és lo límit que Déu ha posat al mar d’aquesta vida; en aquest arenal se rompen les sues ones, per més inflades que sien; los cavalls desbocats dels humans apetits ací paren sa carrera. Ací arriben tiares, corones, capel.los, mitres, gorres i caperusses, capes de gorgaran i de pastor, que igualment se n’entra en la mort per los palaus de marbre i jaspe, i cabanyes de fang i rames...”

L’extensa producció poètica del nostre autor  no s’imprimí fins l’any 1703, tot i ser l’autor més conegut del Barroc català. La seva obra conté tots els gèneres, poesia, teatre i prosa. Va escriure composicions poètiques elegants i artificioses, típiques del període barroc, en les quals lloa la bellesa femenina. Pel que fa a les obres de teatre, tracta els temes usuals del Barroc: la mort, la soledat, el desengany, el pas del temps, la vida com una aparença… Però les seves obres més conegudes són els poemes satírics, humorístics, grollers, d’un humor gruixut i obscè, així com els poemes “escatològics”.

POEMES DE FRANCESC VICENÇ GARCÍA, RECTOR DE VALLFOGONA

El Renaixement català: Pere Serafí, Joan Timoneda i Cristòfor Despuig. Lectura i comprensió

Després de llegir atentament els apunts El Renaixement comentarem tres textos pertanyents a tres autors del Renaixement català: Pere Serafí, Joan Timoneda i Cristòfor Despuig.

DAMA GALANT, de Pere Serafí i COL·LOQUIS DE LA INSIGNE CIUTAT DE TORTOSA (fragment), de Cristòfor Despuig.

BELLA, DE VÓS SÓ ENAMORÓS, de Joan Timoneda.

 

La literatura catalana dels segles XVI, XVII i XVIII (1a part)

Dins de la història de la literatura catalana, el període comprès entre els segles XVI i XVIII ha estat tradicionalment menystingut i poc estudiat, ja que es considerava que la producció literària d’aquests tres segles havia estat molt reduïda i de baixa qualitat. Per això, aquesta etapa s’ha conegut durant molt de temps amb el nom de “Decadència”. Els estudiosos moderns han intentat rectificar aquesta visió de la producció literària d’aquests tres segles i prefereixen parlar de Renaixement, Barroc i Neoclassicisme i Il·lustració, ja que aquests moviments també van arribar a Catalunya, tot i que amb un seguit de particularitats.

Aquests són els enllaços que us portaran als apunts sobre el Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme i la Il·lustració dins de la literatura catalana.

La “Decadència”

El Renaixement a Catalunya

El Barroc a Catalunya

Neoclassicisme i Il·lustració a Catalunya

Després de llegir atentament els apunts que heu pres a l’aula i de llegir els apunts La Decadència, contesteu les preguntes següents:

1. Definiu de manera clara i breu per què el període de la literatura comprès entre els segles XVI al XVIII s’ha anomenat tradicionalment “Decadència”.
2. Quins moviments estètics i literaris es desenvolupen en els segles XVI, XVII i XVIII?
3. Quin és el primer fet polític que suposa una castellanització de la Corona d’Aragó?
4. Per què l’aristocràcia catalana comença a utilitzar el castellà a principis del segle XVI?
5. Amb quin rei es consolida la castellanització dels territoris de la Corona d’Aragó?

 

La poesia trobadoresca: exposició oral

Després de la lectura dels dos poemes trobadorescos que trobem a l’Antologia de la poesia catalana, els alumnes de 1r de Batxillerat completareu l’estudi de la poesia dels trobadors amb una activitat grupal que consistirà a fer una exposició oral sobre un trobador, ja sigui occità o català, atenent sobretot al contingut d’una de les seves poesies.

En grups de 4 persones, triareu una poesia, de qualsevol gènere trobadoresc, d’un trobador,occità o català. Haureu de buscar informació sobre la vida del trobador, el gènere a què pertany el poema triat, i el contingut del poema.L’exposició ha de tenir una durada màxima de 10 minuts i podeu utilitzar els recursos audiovisuals que considereu convenients.

Per ajudar-vos a preparar aquesta activitat, teniu a continuació un seguit de recursos que caldrà que consulteu:

Informació general sobre la poesia trobadoresca, trobadors i gèneres

Wiki de l’assignatura: document La poesia trobadoresca

Pàgina web Els trobadors catalans

Pàgina del Projecte Lletra de la Universitat Oberta de Catalunya

Pàgina de la Generalitat de Catalunya

Comentari d’un poema de Màrius Torres

Màrius Torres és un dels poetes en llengua catalana més reconeguts del segle XX. La seva obra ha estat traduïda al castellà i a l’anglès.

Va néixer a Lleida l’any 1910 i va morir a Sant Quirze Safaja, al Vallès Oriental, l’any 1942. Als 25 anys contrau una malaltia que a l’època no tenia cura, la tuberculosi. Com que era  molt contagiosa i, a més, els malalts necessitaven tenir molta tranquil·litat i fer molt de repòs, el van ingressar en el sanatori per a tuberculosos de Puig d’Olena, a Sant Quirze, on va morir.

Màrius Torres escriu durant el període de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i durant els primers anys de la postguerra.  En els seus poemes trobem expressat sempre un doble sofriment: el patiment personal causat per la seva malaltia i el patiment col·lectiu d’un poble que ha perdut la guerra. La seva malaltia, que l’abocava a una mort segura, i la desfeta del país després de la guerra fan que la seva poesia neixi neixi d’un estat constant de crisi emocional i és altament reflexiva.

Els temes dels seus poemes són: la mort, la solitud, l’amistat, l’amor, el pas del temps, la trascendència, la música identificada amb la vida…

Les seves poesies van quedar inèdites mentre era viu, fins l’any 1947, quan el seu amic Joan Sales, des de l’exili a Mèxic, recull els seus poemes en un volum titulat Poesies, que va influir notablement en els autors catalans dels anys 40, 50 i 60.

Comentarem un dels poemes més coneguts de Màrius Torres, Dolç àngel de la mort. Per dur a terme aquesta activitat haureu de descarregar-vos el poema i les activitats.

Per poder dur a terme aquestes activitats caldrà que consulteu el material següent:

Audiovisual “Màrius Torres, entre l’herba i els núvols”

Figures retòriques

La llengua literària i els seus recursos

Tipus de versos, tipus d’estrofes, recompte sil·làbic

El gènere teatral

És el gènere al qual pertanyen totes les obres que tenen com a finalitat representar una acció dalt d’un escenari. Per tant, el text teatral, en principi, és creat per ser interpretat, i només de manera secundària, per ser llegit. És per això que presenta unes característiques ben diferenciades:

1. l’obra no és escrita per ser llegida, sinó per ser representada;
2.  el receptor no és una sola persona, sinó un grup, el públic;
3. el canal no és el llibre, sinó l’espai escènic;
4. sovint no compta amb la caracterització directa dels personatges, sinó que es presenten a mesura que avança l’obra (caracterització indirecta)
5. hi apareixen signes lingüístics i no lingüístics (propis del llenguatge no verbal
6. les informacions que en una obra narrativa donaria el narrador, aquí queden recollides en les anomenades acotacions (en cursiva en el text)
7. no hi ha narrador; el punt de vista és mostrat pels personatges.

2. El text teatral

Una obra de teatre està formada per diversos tipus de text: el text escènic, el text acotat i el text principal.

•  El text escènic va adreçat al director de l’obra i consisteix en la descripció sobre com cal desenvolupar l’espectacle. Inclou informació sobre el codi gestual o tonal que mai apareix publicada en el text principal. No totes les obres disposen de text escènic.

•  El text acotat és aquella part del text escrit que apareix entre parèntesis o en cursiva i que és una anotació explicativa al marge d’una obra teatral, per explicar la disposició, els gestos i la manera d’actuar dels personatges. Hi ha diversos tipus d’acotacions:

1.  les acotacions d’acció són indicacions sobre allò que fa el personatge (seure, entrar, sortir…)
2. les acotacions de caracterització són indicacions sobre les característiques d’un personatge determinat: simpàtic, cruel…
3. les acotacions de to indiquen la manera com parla un personatge: cridant, rient, amb ràbia…

•  El text principal és el text que forma part de la representació. És tot allò que forma part de la parla dels actors: diàlegs, monòlegs…

3. L’estructura

El text teatral acostuma a organitzar-se en actes: cadascuna de les parts en què es divideix una obra teatral, separada de les altres per un interval –marcat normalment per la baixada del teló–. Tot i que el nombre d’actes pot variar, tradicionalment les obres estan formades per tres actes, corresponents al plantejament, el nus i el desenllaç.

Les escenes són les seqüències de la trama que integren un acte, estan marcades per l’acció, pel temps, per l’entrada i sortida dels personatges. El nombre d’escenes en cada acte és divers, però no acostumen a ser més de deu.

El quadre és la subdivisió temàtica d’un acte, assenyalada per un canvi en el decorat.

4. El discurs teatral

El diàleg és la forma més estesa del discurs teatral. Quan s’analitzen els diàlegs, cal tenir present la situació dels interlocutors (igualtat, inferioritat…), la forma d’actuar (dialècticament, si es repliquen complementàriament, expositivament i interrogativament), i la relació amb l’acció (si la matisa, la posa en moviment…).

En molts casos, el diàleg es trenca per la llarga intervenció d’un dels personatges; en aquest cas podem parlar de monòleg: discurs no adreçat directament a un interlocutor. És un diàleg interioritzat en què un mateix és alhora l’emissor i el receptor.

També existeix el soliloqui (un personatge es parla a ell mateix i sense testimonis) i l’apart (quan es fa participant o còmplice al públic de la història, sense que se n’esperi resposta.

5. L’espai

L’espai escènic és l’espai que percep el públic durant la representació. Varia segons la concepció de l’obra.

L’escenografia és el conjunt d’elements que s’afegeixen a l’espai escènic per reduir un determinat ambient o clima. Inclou els elements decoratius, el mobiliari, la il·luminació i l’atrezzo, que és el conjunt d’accessoris que complementen la caracterització dels actors i d’objectes que es fan servir durant la representació.

l’escenari és la part del teatre on es col·loca el decorat i on es desenvolupa majoritàriament l’acció dramàtica.

La tramoia és el conjunt de mitjans mecànics emprats per fer les transformacions escèniques, canvis de decoració, efectes especials… En el teatre tradicional el teló, s’apuja i s’abaixa marcant l’inici i l’acabament dels actes.

6. Gèneres i subgèneres dramàtics.

6.1 Tragèdia

La tragèdia és un gènere clàssic nascut a Grècia. Els seus personatges , pertanyents a les divinitats o la noblesa, han de lluitar contra un destí inevitable. El final és sempre tràgic i el llenguatge és culte.

És el gènere més estretament vinculat al món grec. A l’Edat Mitjana la tragèdia pràcticament va desaparèixer, però s’activà novament a partir del s. XVI. En els temps contemporanis la tragèdia ha sofert una transformació molt profundes i, de vegades, es confon amb el drama, es fa tragèdia col·lectiva o s’enfronta l’heroi amb l’absurd.

6.2 Comèdia

Presenta personatges de la realitat, que viuen conflictes quotidians i prosaics, situacions imprevistes, obstacles que dificulten la realització d’una acció en la qual els personatges es mostren ridículs, ignorants, però que té un final feliç, on es recupera l’ordre de totes les coses i de totes els valors criticats. La comèdia pretén provocar el riure de l’espectador. Els personatges solen ser simplificacions arquetípiques, que encarnen un defecte o un valor que no quadra amb l’esquema vigent.

6.3 Tragicomèdia

Gènere dramàtic que comparteix elements de la tragèdia i de la comèdia. Va ser conreada sobretot a Roma. Shakespeare i Lope de Vega l’adopten com a eina per renovar els gèneres dramàtics. Té una sèrie de característiques constants:

• els personatges pertanyen tant a capes populars com aristocràtiques,

• l’acció, seriosa o dramàtica, no acaba en catàstrofe,

• l’estil no és unitari: el llenguatge elevat, propi de la tragèdia, contrasta amb el llenguatge col·loquial quotidià, típic de comèdia.

6.4 Drama

Gènere teatral modern, per oposició als clàssics de la comèdia i la tragèdia. Planteja, com la tragèdia, un conflicte, situat, en aquest cas, en el pla de la realitat i dels homes, de les forces mesurables. L’heroi dramàtic és un heroi inconscient que ha de lluitar contra quelcom que no preveu. L’enfrontament es dóna entre l’home individual i la societat. Es presenta com una síntesi entre elements de la comèdia i de la tragèdia. El patetisme tràgic és barrejat amb elements realistes, còmics, irònics i absurds. El drama planteja sempre un final tràgic, on no és possible la reconciliació: suïcidi, mort…

6.5 Altres gèneres dramàtics:

• Acte sacramental: Peça dramàtica de caràcter al·legòric en un acte. Inspirades en les Escriptures o en les vides de sants i destinades a ser representades en la festa del Corpus Christi a les places públiques.

• Misteri: d’origen medieval, proposa en una successió de quadres, una representació dels misteris de la fe cristiana (Nadal, passió, assumpció…)

• Mim: rebutja l’ús de la paraula i se centra només en la gestualitat.

• Òpera: gènere creat a Itàlia al segle XVII, totalment cantat, de tema generalment tràgic, inspirat en la mitologia o en la llegenda. La seva modalitat còmica s’anomena òpera bufa.

• Sainet: gènere dramàtic d’entreteniment, de caràcter còmic, caricaturesc, d’extensió breu i d’ambient i personatges populars. Posseeix unes característiques temàtiques força constants: reprodueix situacions quotidianes a través de tipus assenyalats per un tret desmesurat (gasiveria, autoritarisme…), portat fins a extrems ridículs; i exalça les virtuts de la vida quotidiana (amor, lleialtat…)

• Entremès: peça teatral breu, amb un llenguatge planer, caricaturesc, destinada a un públic poc exigent. Normalment es representava en un descans de la comèdia; a partir del segle XVIII, el terme es confon amb el de sainet.

Un curs més… El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Per segon curs consecutiu, El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada, és la novel·la triada per tancar el Pla Lector de Llengua catalana i Literatura de 4t d’ESO.  La novel·la de M. Àngels Anglada no és només un clàssic de la literatura catalana contemporània, sinó que el seu valor va més enllà d’allò que és estrictament literari: des del Departament de Llengües creiem que és una lectura imprescindible per completar els coneixements que els alumnes de l’últim curs d’ESO han adquirit sobre dos fets que han canviat el decurs de la història, com són la II Guerra Mundial i l’Holocaust. Així, doncs, la lectura d’El violí d’Auschwitz, i les activitats posteriors relacionades, permetran continuar amb la línia de treball interdisciplinar que ens hem marcat des dels departaments pedagògics.

ACTIVITATS

Pel que fa a les activitats proposades, aneu al wiki de l’assignatura per poder realitzar-les. Alguns enllaços per poder treballar aquesta lectura són els següents:

Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz

Entrevista de Mònica Terribas a Jacques Stroumsa (TV3 a la carta)

Fragment de la Follia d’Arcángelo Corelli

Els camps nazis

Els camps d’extermini nazis

Altres camps d’extermini

Informació sobre la Solució Final

El camp de concentració d’Auschwitz

L’àlbum d’Auschwitz

UN GLOGSTER

Tots vosaltres ja sabeu què és un glogster: un póster multimèdia sobre un tema, personatge, àrea del coneixement, etc, que pot contenir imatges, text i música. Es tracta que feu un glògster sobre la novel·la El violí d’Auschwitz. Haureu de triar un tema o idea central i, a partir d’aquí, expressar amb imatges, so i text les vostres impressions i sensacions després d’haver llegit i treballat la lectura.

CALENDARI DE LLIURAMENT

Consulteu el Google Calendar de 2n cicle.

Realisme i Naturalisme

LA NOVEL·LA REALISTA

Al llarg de la primera meitat del segle XIX arreu d’Europa es va produir un fet històric i social molt important: l’aristocràcia va anar quedant rellegada a un segon terme davant de l’ascens social i econòmic de la burgesia mercantil i financera. Va començar a fer-se evident que la classe burgesa era la principal “consumidora” de literatura i els escriptors de l’època van començar a escriure per a aquesta classe social, que necessitava veure reflectida en la literatura la realitat del moment. La novel·la es converteix en el gènere literari per excel·lència, ja que podia reflectir la realitat amb més exactitud.

La novel·la realista pretén, doncs:

– Retratar la realitat de l’època, ja que es considera que és l’única que el novel·lista coneix de manera directa i que pot representar amb exactitud.

-Mostra els canvis històrics i socials del moment ( per exemple, ascensió i hegemonia de la burgesia, aparició del proletariat.

– El novel·lista ha de ser completament objectiu davant de la realitat, com si fos un fotògraf. Per tant, el novel·lista ha de fugir de l’idealisme, el sentimentalisme i l’emoció que caracteritzaven el Romanticisme.

– La persona narrativa utilitzada pels realistes és la tercera persona. Per tant, el narrador és extern, ja sigui objectiu o omniscient.

El realistes rebutgen tot el que sigui fantàstic i meravellós, exòtic o llunyà, tan propi de les obres romàntiques, per acostar-se a la realitat immediata. S’interessen per la vida diària de la seva època i del lloc on viu l’autor. Els protagonistes de la novel·la realista són, preferentment, gent corrent i solen pertànyer a la mateixa classe social de l’autor. A més, l’anàlisi psicològica dels personatges passa a ser un element central de la novel·la.

 Al centre de la teoria de la novel·la realista hi ha la famosa imatge, creada per Stendhal, que identifica la novel·la amb un “mirall que es passeja al llarg d’un camí” i reflecteix tot el que passa al seu davant. De la mateixa manera, també s’ha dit que els autors realistes havien de ser uns “fotògrafs” de la realitat, descriure-la amb distància i objectivitat.

PRINCIPALS AUTORS REALISTES 

Honoré de Balzac: La comèdia humana, Eugènia Grandet.

Stendhal: El roig i el negre, La cartoixa de Parma

Gustave Flaubert: Madame Bovary, L’educació sentimental

Charles Dickens: Oliver Twist, David Copperfield, Temps difícils.

Fiodor Dostoievski: Crim i càstig

Leon Tolstoi: Anna Karenina

Pel que fa al Realisme espanyol, podem destacar Benito Pérez Galdós (Fortunata y Jacinta) y Juan Valera (Pepita Jiménez)

EL REALISME A CATALUNYA

El model de novel·la realista arriba tard a Catalunya, ja que també seran fenòmens tardans l’arribada de la Revolució Industrial i l’ascensió i hegemonia de la burgesia en relació a d’altres països europeus. La visió realista de la literatura, basada en la raó i en l’objectivitat arriben a Catalunya gràcies al grup format pels crítics Josep Yxart i Joan Sardà, i el novel·lista Narcís Oller. Aquest grup parteix de l’única tradició novel·lística vàlida existent: el costumisme.

ELS AUTORS “REALISTES” CATALANS

A part de Narcís Oller, hi va haver altres autors catalans que van intentar fer el pas des del costumisme a la novel·la realista, encara que tots ells queden lluny dels autors realistes europeus (Dickens o Stendhal, per exemple), per una sèrie de raons:

– A Catalunya, després de segles d’escassa producció literària en català i de nul conreu de la novel·la, no hi ha una base literària prou forta perquè aquesta nova orientació de la novel·la s’apropi als models europeus. Per tant, el model realista s’assumeix, en general, tard i malament.

– La majoria d’autors “realistes” no són professionals de l’escriptura, per la qual cosa, per a molts d’ells, escriure és només una activitat de lleure.

-L’única tradició literària vàlida amb què compten és el costumisme, per tant, molts cops, l’anàlisi psicològica dels personatges és pobra i no poden evitar introduir sentimentalisme i moralisme a les seves obres, la qual cosa els allunya de l’objectivitat del realisme europeu.

A banda de Narcís Oller, els autors catalans que es considera que fan una literatura més o menys propera als models realistes són, entre altres, Josep Pin i Soler, Marià Vayreda, Carles Bosch de la Trinxeria i Dolors Monserdà.

LA NOVEL·LA NATURALISTA

L’any 1880, en la plenitud del realisme literari, l’escriptor francès Émile Zola, va publicar Le roman experimental (La novel·la experimental), en la qual, partint de les idees realistes, aplica el mètode científic a la literatura. Zola considera que l’art, per tant, també la literatura, és una ciència i per tant, l’escriptor ha d’observar la realitat amb ulls de científic i aplicar els mètodes d’anàlisi científica a aquesta realitat. El resultat serà la novel·la.  Segons els naturalistes:

-L’home està sotmès a les lleis de l’herència i del medi ( determinisme ), és a dir, que els seus sentiments i actuacions estan determinats genèticament i per l’ambient en què viu, per la qual cosa té poques o nul·les possibilitats de canviar la seva vida.

-El novel·lista, com el científic, ha d’experimentar amb els personatges i sovint els mostra en situacions extremes i límit, per observar les seves reaccions.

-El treball de l’escriptor s’ha de basar estrictament en l’observació i s’ha de mostrar distant i impassible davant dels fets, que sovint descriu d’una manera analítica i molt crua.

Per tant, les novel·les realistes s’han de basar estrictament en l’observació i en l’experimentació. Això farà que en aquestes novel·les es descriguin ambients marginals, personatges conflictius, sempre amb una visió distant i molt crua.  D’entre les novel·les de Zola podem destacar La taverna, en què es descriu el món marginal d’uns personatges alcohòlics que, tot i els seus esforços, no poden escapar al seu destí (determinisme); Thérèse Raquin (en què s’explica com una parella planeja i comet l’assassinat del marit de la dona); Nana ( la història de la vida de luxe que duu una prostituta de París ) o L’assomoir (La taverna), sobre una parella d’alcohòlics.

EL NATURALISME A CATALUNYA

El Naturalisme també és introduït a Catalunya per Josep Yxart i Joan Sardà, portats pel desig d’esuropeïtzar i modernitzar la literatura catalana. Ara bé, el Naturalisme català rebutjarà la ideologia del moviment:

– S’accepten, encara que amb recel, les lleis de l’herència i del medi, però mai es va acceptar la visió determinista del món, ja que es creu que la voluntat de l’home pot contrarestar els factors que el condicionen.

– Mai es va acceptar del tot la identificació literatura=ciència que defensava Zola, ni l’aplicació del mètode experimental.

Per tant, el Naturalisme català ( i hispànic) no va gaire més enllà del Realisme anterior. Per exemple, s’ha considerat com a naturalista Leopoldo Alas “Clarín” per la seva novel·la La Regenta, encara que en aquesta obra introdueix l’element estètic del Naturalisme, però no la seva ideologia.

Podeu descarregar-vos aquests apunts en pdf.

La novel·la realista i naturalista