Després de llegir atentament els apunts El Renaixement comentarem tres textos pertanyents a tres autors del Renaixement català: Pere Serafí, Joan Timoneda i Cristòfor Despuig.
BELLA, DE VÓS SÓ ENAMORÓS, de Joan Timoneda.
Gèneres literaris
Comentari d’un poema de Màrius Torres
Màrius Torres és un dels poetes en llengua catalana més reconeguts del segle XX. La seva obra ha estat traduïda al castellà i a l’anglès.
Va néixer a Lleida l’any 1910 i va morir a Sant Quirze Safaja, al Vallès Oriental, l’any 1942. Als 25 anys contrau una malaltia que a l’època no tenia cura, la tuberculosi. Com que era molt contagiosa i, a més, els malalts necessitaven tenir molta tranquil·litat i fer molt de repòs, el van ingressar en el sanatori per a tuberculosos de Puig d’Olena, a Sant Quirze, on va morir.
Màrius Torres escriu durant el període de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i durant els primers anys de la postguerra. En els seus poemes trobem expressat sempre un doble sofriment: el patiment personal causat per la seva malaltia i el patiment col·lectiu d’un poble que ha perdut la guerra. La seva malaltia, que l’abocava a una mort segura, i la desfeta del país després de la guerra fan que la seva poesia neixi neixi d’un estat constant de crisi emocional i és altament reflexiva.
Els temes dels seus poemes són: la mort, la solitud, l’amistat, l’amor, el pas del temps, la trascendència, la música identificada amb la vida…
Les seves poesies van quedar inèdites mentre era viu, fins l’any 1947, quan el seu amic Joan Sales, des de l’exili a Mèxic, recull els seus poemes en un volum titulat Poesies, que va influir notablement en els autors catalans dels anys 40, 50 i 60.
Comentarem un dels poemes més coneguts de Màrius Torres, Dolç àngel de la mort. Per dur a terme aquesta activitat haureu de descarregar-vos el poema i les activitats.
Per poder dur a terme aquestes activitats caldrà que consulteu el material següent:
Audiovisual “Màrius Torres, entre l’herba i els núvols”
El gènere teatral
És el gènere al qual pertanyen totes les obres que tenen com a finalitat representar una acció dalt d’un escenari. Per tant, el text teatral, en principi, és creat per ser interpretat, i només de manera secundària, per ser llegit. És per això que presenta unes característiques ben diferenciades:
- l’obra no és escrita per ser llegida, sinó per ser representada;
- el receptor no és una sola persona, sinó un grup, el públic;
- el canal no és el llibre, sinó l’espai escènic;
- sovint no compta amb la caracterització directa dels personatges, sinó que es presenten a mesura que avança l’obra (caracterització indirecta)
- hi apareixen signes lingüístics i no lingüístics (propis del llenguatge no verbal
- les informacions que en una obra narrativa donaria el narrador, aquí queden recollides en les anomenades acotacions (en cursiva en el text)
- no hi ha narrador; el punt de vista és mostrat pels personatges.
2. El text teatral
Una obra de teatre està formada per diversos tipus de text: el text escènic, el text acotat i el text principal.
- El text escènic va adreçat al director de l’obra i consisteix en la descripció sobre com cal desenvolupar l’espectacle. Inclou informació sobre el codi gestual o tonal que mai apareix publicada en el text principal. No totes les obres disposen de text escènic.
- El text acotat és aquella part del text escrit que apareix entre parèntesis o en cursiva i que és una anotació explicativa al marge d’una obra teatral, per explicar la disposició, els gestos i la manera d’actuar dels personatges. Hi ha diversos tipus d’acotacions:
- les acotacions d’acció són indicacions sobre allò que fa el personatge (seure, entrar, sortir…)
- les acotacions de caracterització són indicacions sobre les característiques d’un personatge determinat: simpàtic, cruel…
- les acotacions de to indiquen la manera com parla un personatge: cridant, rient, amb ràbia…
- El text principal és el text que forma part de la representació. És tot allò que forma part de la parla dels actors: diàlegs, monòlegs…
3. L’estructura
El text teatral acostuma a organitzar-se en actes: cadascuna de les parts en què es divideix una obra teatral, separada de les altres per un interval –marcat normalment per la baixada del teló–. Tot i que el nombre d’actes pot variar, tradicionalment les obres estan formades per tres actes, corresponents al plantejament, el nus i el desenllaç.
Les escenes són les seqüències de la trama que integren un acte, estan marcades per l’acció, pel temps, per l’entrada i sortida dels personatges. El nombre d’escenes en cada acte és divers, però no acostumen a ser més de deu.
El quadre és la subdivisió temàtica d’un acte, assenyalada per un canvi en el decorat.
4. El discurs teatral
El diàleg és la forma més estesa del discurs teatral. Quan s’analitzen els diàlegs, cal tenir present la situació dels interlocutors (igualtat, inferioritat…), la forma d’actuar (dialècticament, si es repliquen complementàriament, expositivament i interrogativament), i la relació amb l’acció (si la matisa, la posa en moviment…).
En molts casos, el diàleg es trenca per la llarga intervenció d’un dels personatges; en aquest cas podem parlar de monòleg: discurs no adreçat directament a un interlocutor. És un diàleg interioritzat en què un mateix és alhora l’emissor i el receptor.
També existeix el soliloqui (un personatge es parla a ell mateix i sense testimonis) i l’apart (quan es fa participant o còmplice al públic de la història, sense que se n’esperi resposta.
5. L’espai
L’espai escènic és l’espai que percep el públic durant la representació. Varia segons la concepció de l’obra.
L’escenografia és el conjunt d’elements que s’afegeixen a l’espai escènic per reduir un determinat ambient o clima. Inclou els elements decoratius, el mobiliari, la il·luminació i l’atrezzo, que és el conjunt d’accessoris que complementen la caracterització dels actors i d’objectes que es fan servir durant la representació.
l’escenari és la part del teatre on es col·loca el decorat i on es desenvolupa majoritàriament l’acció dramàtica.
La tramoia és el conjunt de mitjans mecànics emprats per fer les transformacions escèniques, canvis de decoració, efectes especials… En el teatre tradicional el teló, s’apuja i s’abaixa marcant l’inici i l’acabament dels actes.
6. Gèneres i subgèneres dramàtics.
6.1 Tragèdia
La tragèdia és un gènere clàssic nascut a Grècia. Els seus personatges , pertanyents a les divinitats o la noblesa, han de lluitar contra un destí inevitable. El final és sempre tràgic i el llenguatge és culte.
És el gènere més estretament vinculat al món grec. A l’Edat Mitjana la tragèdia pràcticament va desaparèixer, però s’activà novament a partir del s. XVI. En els temps contemporanis la tragèdia ha sofert una transformació molt profundes i, de vegades, es confon amb el drama, es fa tragèdia col·lectiva o s’enfronta l’heroi amb l’absurd.
6.2 Comèdia
Presenta personatges de la realitat, que viuen conflictes quotidians i prosaics, situacions imprevistes, obstacles que dificulten la realització d’una acció en la qual els personatges es mostren ridículs, ignorants, però que té un final feliç, on es recupera l’ordre de totes les coses i de totes els valors criticats. La comèdia pretén provocar el riure de l’espectador. Els personatges solen ser simplificacions arquetípiques, que encarnen un defecte o un valor que no quadra amb l’esquema vigent.
6.3 Tragicomèdia
Gènere dramàtic que comparteix elements de la tragèdia i de la comèdia. Va ser conreada sobretot a Roma. Shakespeare i Lope de Vega l’adopten com a eina per renovar els gèneres dramàtics. Té una sèrie de característiques constants:
- els personatges pertanyen tant a capes populars com aristocràtiques,
- l’acció, seriosa o dramàtica, no acaba en catàstrofe,
- l’estil no és unitari: el llenguatge elevat, propi de la tragèdia, contrasta amb el llenguatge col·loquial quotidià, típic de comèdia.
6.4 Drama
Gènere teatral modern, per oposició als clàssics de la comèdia i la tragèdia. Planteja, com la tragèdia, un conflicte, situat, en aquest cas, en el pla de la realitat i dels homes, de les forces mesurables. L’heroi dramàtic és un heroi inconscient que ha de lluitar contra quelcom que no preveu. L’enfrontament es dóna entre l’home individual i la societat. Es presenta com una síntesi entre elements de la comèdia i de la tragèdia. El patetisme tràgic és barrejat amb elements realistes, còmics, irònics i absurds. El drama planteja sempre un final tràgic, on no és possible la reconciliació: suïcidi, mort…
6.5 Altres gèneres dramàtics:
- Acte sacramental: Peça dramàtica de caràcter al·legòric en un acte. Inspirades en les Escriptures o en les vides de sants i destinades a ser representades en la festa del Corpus Christi a les places públiques.
- Misteri: d’origen medieval, proposa en una successió de quadres, una representació dels misteris de la fe cristiana (Nadal, passió, assumpció…)
- Mim: rebutja l’ús de la paraula i se centra només en la gestualitat.
- Òpera: gènere creat a Itàlia al segle XVII, totalment cantat, de tema generalment tràgic, inspirat en la mitologia o en la llegenda. La seva modalitat còmica s’anomena òpera bufa.
- Sainet: gènere dramàtic d’entreteniment, de caràcter còmic, caricaturesc, d’extensió breu i d’ambient i personatges populars. Posseeix unes característiques temàtiques força constants: reprodueix situacions quotidianes a través de tipus assenyalats per un tret desmesurat (gasiveria, autoritarisme…), portat fins a extrems ridículs; i exalça les virtuts de la vida quotidiana (amor, lleialtat…)
- Entremès: peça teatral breu, amb un llenguatge planer, caricaturesc, destinada a un públic poc exigent. Normalment es representava en un descans de la comèdia; a partir del segle XVIII, el terme es confon amb el de sainet.
