LA NOVEL·LA REALISTA
Al llarg de la primera meitat del segle XIX arreu d’Europa es va produir un fet històric i social molt important: l’aristocràcia va anar quedant rellegada a un segon terme davant de l’ascens social i econòmic de la burgesia mercantil i financera. Va començar a fer-se evident que la classe burgesa era la principal “consumidora” de literatura i els escriptors de l’època van començar a escriure per a aquesta classe social, que necessitava veure reflectida en la literatura la realitat del moment. La novel·la es converteix en el gènere literari per excel·lència, ja que podia reflectir la realitat amb més exactitud.
La novel·la realista pretén, doncs:
– Retratar la realitat de l’època, ja que es considera que és l’única que el novel·lista coneix de manera directa i que pot representar amb exactitud.
-Mostra els canvis històrics i socials del moment ( per exemple, ascensió i hegemonia de la burgesia, aparició del proletariat.
– El novel·lista ha de ser completament objectiu davant de la realitat, com si fos un fotògraf. Per tant, el novel·lista ha de fugir de l’idealisme, el sentimentalisme i l’emoció que caracteritzaven el Romanticisme.
– La persona narrativa utilitzada pels realistes és la tercera persona. Per tant, el narrador és extern, ja sigui objectiu o omniscient.
El realistes rebutgen tot el que sigui fantàstic i meravellós, exòtic o llunyà, tan propi de les obres romàntiques, per acostar-se a la realitat immediata. S’interessen per la vida diària de la seva època i del lloc on viu l’autor. Els protagonistes de la novel·la realista són, preferentment, gent corrent i solen pertànyer a la mateixa classe social de l’autor. A més, l’anàlisi psicològica dels personatges passa a ser un element central de la novel·la.
Al centre de la teoria de la novel·la realista hi ha la famosa imatge, creada per Stendhal, que identifica la novel·la amb un “mirall que es passeja al llarg d’un camí” i reflecteix tot el que passa al seu davant. De la mateixa manera, també s’ha dit que els autors realistes havien de ser uns “fotògrafs” de la realitat, descriure-la amb distància i objectivitat.
PRINCIPALS AUTORS REALISTES
Honoré de Balzac: La comèdia humana, Eugènia Grandet.
Stendhal: El roig i el negre, La cartoixa de Parma
Gustave Flaubert: Madame Bovary, L’educació sentimental
Charles Dickens: Oliver Twist, David Copperfield, Temps difícils.
Fiodor Dostoievski: Crim i càstig
Leon Tolstoi: Anna Karenina
Pel que fa al Realisme espanyol, podem destacar Benito Pérez Galdós (Fortunata y Jacinta) y Juan Valera (Pepita Jiménez)
EL REALISME A CATALUNYA
El model de novel·la realista arriba tard a Catalunya, ja que també seran fenòmens tardans l’arribada de la Revolució Industrial i l’ascensió i hegemonia de la burgesia en relació a d’altres països europeus. La visió realista de la literatura, basada en la raó i en l’objectivitat arriben a Catalunya gràcies al grup format pels crítics Josep Yxart i Joan Sardà, i el novel·lista Narcís Oller. Aquest grup parteix de l’única tradició novel·lística vàlida existent: el costumisme.
ELS AUTORS “REALISTES” CATALANS
A part de Narcís Oller, hi va haver altres autors catalans que van intentar fer el pas des del costumisme a la novel·la realista, encara que tots ells queden lluny dels autors realistes europeus (Dickens o Stendhal, per exemple), per una sèrie de raons:
– A Catalunya, després de segles d’escassa producció literària en català i de nul conreu de la novel·la, no hi ha una base literària prou forta perquè aquesta nova orientació de la novel·la s’apropi als models europeus. Per tant, el model realista s’assumeix, en general, tard i malament.
– La majoria d’autors “realistes” no són professionals de l’escriptura, per la qual cosa, per a molts d’ells, escriure és només una activitat de lleure.
-L’única tradició literària vàlida amb què compten és el costumisme, per tant, molts cops, l’anàlisi psicològica dels personatges és pobra i no poden evitar introduir sentimentalisme i moralisme a les seves obres, la qual cosa els allunya de l’objectivitat del realisme europeu.
A banda de Narcís Oller, els autors catalans que es considera que fan una literatura més o menys propera als models realistes són, entre altres, Josep Pin i Soler, Marià Vayreda, Carles Bosch de la Trinxeria i Dolors Monserdà.
LA NOVEL·LA NATURALISTA
L’any 1880, en la plenitud del realisme literari, l’escriptor francès Émile Zola, va publicar Le roman experimental (La novel·la experimental), en la qual, partint de les idees realistes, aplica el mètode científic a la literatura. Zola considera que l’art, per tant, també la literatura, és una ciència i per tant, l’escriptor ha d’observar la realitat amb ulls de científic i aplicar els mètodes d’anàlisi científica a aquesta realitat. El resultat serà la novel·la. Segons els naturalistes:
-L’home està sotmès a les lleis de l’herència i del medi ( determinisme ), és a dir, que els seus sentiments i actuacions estan determinats genèticament i per l’ambient en què viu, per la qual cosa té poques o nul·les possibilitats de canviar la seva vida.
-El novel·lista, com el científic, ha d’experimentar amb els personatges i sovint els mostra en situacions extremes i límit, per observar les seves reaccions.
-El treball de l’escriptor s’ha de basar estrictament en l’observació i s’ha de mostrar distant i impassible davant dels fets, que sovint descriu d’una manera analítica i molt crua.
Per tant, les novel·les realistes s’han de basar estrictament en l’observació i en l’experimentació. Això farà que en aquestes novel·les es descriguin ambients marginals, personatges conflictius, sempre amb una visió distant i molt crua. D’entre les novel·les de Zola podem destacar La taverna, en què es descriu el món marginal d’uns personatges alcohòlics que, tot i els seus esforços, no poden escapar al seu destí (determinisme); Thérèse Raquin (en què s’explica com una parella planeja i comet l’assassinat del marit de la dona); Nana ( la història de la vida de luxe que duu una prostituta de París ) o L’assomoir (La taverna), sobre una parella d’alcohòlics.
EL NATURALISME A CATALUNYA
El Naturalisme també és introduït a Catalunya per Josep Yxart i Joan Sardà, portats pel desig d’esuropeïtzar i modernitzar la literatura catalana. Ara bé, el Naturalisme català rebutjarà la ideologia del moviment:
– S’accepten, encara que amb recel, les lleis de l’herència i del medi, però mai es va acceptar la visió determinista del món, ja que es creu que la voluntat de l’home pot contrarestar els factors que el condicionen.
– Mai es va acceptar del tot la identificació literatura=ciència que defensava Zola, ni l’aplicació del mètode experimental.
Per tant, el Naturalisme català ( i hispànic) no va gaire més enllà del Realisme anterior. Per exemple, s’ha considerat com a naturalista Leopoldo Alas “Clarín” per la seva novel·la La Regenta, encara que en aquesta obra introdueix l’element estètic del Naturalisme, però no la seva ideologia.
Podeu descarregar-vos aquests apunts en pdf.
La novel·la realista i naturalista
Aprendre llengua i literatura 