El gènere teatral


És el gènere al qual pertanyen totes les obres que tenen com a finalitat representar una acció dalt d’un escenari. Per tant, el text teatral, en principi, és creat per ser interpretat, i només de manera secundària, per ser llegit. És per això que presenta unes característiques ben diferenciades:

  1. l’obra no és escrita per ser llegida, sinó per ser representada;
  2.  el receptor no és una sola persona, sinó un grup, el públic;
  3. el canal no és el llibre, sinó l’espai escènic;
  4. sovint no compta amb la caracterització directa dels personatges, sinó que es presenten a mesura que avança l’obra (caracterització indirecta)
  5. hi apareixen signes lingüístics i no lingüístics (propis del llenguatge no verbal
  6. les informacions que en una obra narrativa donaria el narrador, aquí queden recollides en les anomenades acotacions (en cursiva en el text)
  7. no hi ha narrador; el punt de vista és mostrat pels personatges.

2. El text teatral

Una obra de teatre està formada per diversos tipus de text: el text escènic, el text acotat i el text principal.

  •  El text escènic va adreçat al director de l’obra i consisteix en la descripció sobre com cal desenvolupar l’espectacle. Inclou informació sobre el codi gestual o tonal que mai apareix publicada en el text principal. No totes les obres disposen de text escènic.
  •  El text acotat és aquella part del text escrit que apareix entre parèntesis o en cursiva i que és una anotació explicativa al marge d’una obra teatral, per explicar la disposició, els gestos i la manera d’actuar dels personatges. Hi ha diversos tipus d’acotacions:
  1.  les acotacions d’acció són indicacions sobre allò que fa el personatge (seure, entrar, sortir…)
  2. les acotacions de caracterització són indicacions sobre les característiques d’un personatge determinat: simpàtic, cruel…
  3. les acotacions de to indiquen la manera com parla un personatge: cridant, rient, amb ràbia…
  •  El text principal és el text que forma part de la representació. És tot allò que forma part de la parla dels actors: diàlegs, monòlegs…

3. L’estructura

El text teatral acostuma a organitzar-se en actes: cadascuna de les parts en què es divideix una obra teatral, separada de les altres per un interval –marcat normalment per la baixada del teló–. Tot i que el nombre d’actes pot variar, tradicionalment les obres estan formades per tres actes, corresponents al plantejament, el nus i el desenllaç.

Les escenes són les seqüències de la trama que integren un acte, estan marcades per l’acció, pel temps, per l’entrada i sortida dels personatges. El nombre d’escenes en cada acte és divers, però no acostumen a ser més de deu.

El quadre és la subdivisió temàtica d’un acte, assenyalada per un canvi en el decorat.

4. El discurs teatral

El diàleg és la forma més estesa del discurs teatral. Quan s’analitzen els diàlegs, cal tenir present la situació dels interlocutors (igualtat, inferioritat…), la forma d’actuar (dialècticament, si es repliquen complementàriament, expositivament i interrogativament), i la relació amb l’acció (si la matisa, la posa en moviment…).

En molts casos, el diàleg es trenca per la llarga intervenció d’un dels personatges; en aquest cas podem parlar de monòleg: discurs no adreçat directament a un interlocutor. És un diàleg interioritzat en què un mateix és alhora l’emissor i el receptor.

També existeix el soliloqui (un personatge es parla a ell mateix i sense testimonis) i l’apart (quan es fa participant o còmplice al públic de la història, sense que se n’esperi resposta.

5. L’espai

L’espai escènic és l’espai que percep el públic durant la representació. Varia segons la concepció de l’obra.

L’escenografia és el conjunt d’elements que s’afegeixen a l’espai escènic per reduir un determinat ambient o clima. Inclou els elements decoratius, el mobiliari, la il·luminació i l’atrezzo, que és el conjunt d’accessoris que complementen la caracterització dels actors i d’objectes que es fan servir durant la representació.

l’escenari és la part del teatre on es col·loca el decorat i on es desenvolupa majoritàriament l’acció dramàtica.

La tramoia és el conjunt de mitjans mecànics emprats per fer les transformacions escèniques, canvis de decoració, efectes especials… En el teatre tradicional el teló, s’apuja i s’abaixa marcant l’inici i l’acabament dels actes.

6. Gèneres i subgèneres dramàtics.

6.1 Tragèdia

La tragèdia és un gènere clàssic nascut a Grècia. Els seus personatges , pertanyents a les divinitats o la noblesa, han de lluitar contra un destí inevitable. El final és sempre tràgic i el llenguatge és culte.

És el gènere més estretament vinculat al món grec. A l’Edat Mitjana la tragèdia pràcticament va desaparèixer, però s’activà novament a partir del s. XVI. En els temps contemporanis la tragèdia ha sofert una transformació molt profundes i, de vegades, es confon amb el drama, es fa tragèdia col·lectiva o s’enfronta l’heroi amb l’absurd.

6.2 Comèdia

Presenta personatges de la realitat, que viuen conflictes quotidians i prosaics, situacions imprevistes, obstacles que dificulten la realització d’una acció en la qual els personatges es mostren ridículs, ignorants, però que té un final feliç, on es recupera l’ordre de totes les coses i de totes els valors criticats. La comèdia pretén provocar el riure de l’espectador. Els personatges solen ser simplificacions arquetípiques, que encarnen un defecte o un valor que no quadra amb l’esquema vigent.

6.3 Tragicomèdia

Gènere dramàtic que comparteix elements de la tragèdia i de la comèdia. Va ser conreada sobretot a Roma. Shakespeare i Lope de Vega l’adopten com a eina per renovar els gèneres dramàtics. Té una sèrie de característiques constants:

    • els personatges pertanyen tant a capes populars com aristocràtiques,
    • l’acció, seriosa o dramàtica, no acaba en catàstrofe,
    • l’estil no és unitari: el llenguatge elevat, propi de la tragèdia, contrasta amb el llenguatge col·loquial quotidià, típic de comèdia.

6.4 Drama

Gènere teatral modern, per oposició als clàssics de la comèdia i la tragèdia. Planteja, com la tragèdia, un conflicte, situat, en aquest cas, en el pla de la realitat i dels homes, de les forces mesurables. L’heroi dramàtic és un heroi inconscient que ha de lluitar contra quelcom que no preveu. L’enfrontament es dóna entre l’home individual i la societat. Es presenta com una síntesi entre elements de la comèdia i de la tragèdia. El patetisme tràgic és barrejat amb elements realistes, còmics, irònics i absurds. El drama planteja sempre un final tràgic, on no és possible la reconciliació: suïcidi, mort…

6.5 Altres gèneres dramàtics:

    • Acte sacramental: Peça dramàtica de caràcter al·legòric en un acte. Inspirades en les Escriptures o en les vides de sants i destinades a ser representades en la festa del Corpus Christi a les places públiques.
    • Misteri: d’origen medieval, proposa en una successió de quadres, una representació dels misteris de la fe cristiana (Nadal, passió, assumpció…)
    • Mim: rebutja l’ús de la paraula i se centra només en la gestualitat.
    • Òpera: gènere creat a Itàlia al segle XVII, totalment cantat, de tema generalment tràgic, inspirat en la mitologia o en la llegenda. La seva modalitat còmica s’anomena òpera bufa.
    • Sainet: gènere dramàtic d’entreteniment, de caràcter còmic, caricaturesc, d’extensió breu i d’ambient i personatges populars. Posseeix unes característiques temàtiques força constants: reprodueix situacions quotidianes a través de tipus assenyalats per un tret desmesurat (gasiveria, autoritarisme…), portat fins a extrems ridículs; i exalça les virtuts de la vida quotidiana (amor, lleialtat…)
  • Entremès: peça teatral breu, amb un llenguatge planer, caricaturesc, destinada a un públic poc exigent. Normalment es representava en un descans de la comèdia; a partir del segle XVIII, el terme es confon amb el de sainet.

Un curs més… El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Per segon curs consecutiu, El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada, és la novel·la triada per tancar el Pla Lector de Llengua catalana i Literatura de 4t d’ESO.  La novel·la de M. Àngels Anglada no és només un clàssic de la literatura catalana contemporània, sinó que el seu valor va més enllà d’allò que és estrictament literari: des del Departament de Llengües creiem que és una lectura imprescindible per completar els coneixements que els alumnes de l’últim curs d’ESO han adquirit sobre dos fets que han canviat el decurs de la història, com són la II Guerra Mundial i l’Holocaust. Així, doncs, la lectura d’El violí d’Auschwitz, i les activitats posteriors relacionades, permetran continuar amb la línia de treball interdisciplinar que ens hem marcat des dels departaments pedagògics.

ACTIVITATS

Pel que fa a les activitats proposades, aneu al wiki de l’assignatura per poder realitzar-les. Alguns enllaços per poder treballar aquesta lectura són els següents:

Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz

Entrevista de Mònica Terribas a Jacques Stroumsa (TV3 a la carta)

Fragment de la Follia d’Arcángelo Corelli

Els camps nazis

Els camps d’extermini nazis

Altres camps d’extermini

Informació sobre la Solució Final

El camp de concentració d’Auschwitz

L’àlbum d’Auschwitz

UN GLOGSTER

Tots vosaltres ja sabeu què és un glogster: un póster multimèdia sobre un tema, personatge, àrea del coneixement, etc, que pot contenir imatges, text i música. Es tracta que feu un glògster sobre la novel·la El violí d’Auschwitz. Haureu de triar un tema o idea central i, a partir d’aquí, expressar amb imatges, so i text les vostres impressions i sensacions després d’haver llegit i treballat la lectura.

CALENDARI DE LLIURAMENT

Consulteu el Google Calendar de 2n cicle.

Realisme i Naturalisme

LA NOVEL·LA REALISTA

Al llarg de la primera meitat del segle XIX arreu d’Europa es va produir un fet històric i social molt important: l’aristocràcia va anar quedant rellegada a un segon terme davant de l’ascens social i econòmic de la burgesia mercantil i financera. Va començar a fer-se evident que la classe burgesa era la principal “consumidora” de literatura i els escriptors de l’època van començar a escriure per a aquesta classe social, que necessitava veure reflectida en la literatura la realitat del moment. La novel·la es converteix en el gènere literari per excel·lència, ja que podia reflectir la realitat amb més exactitud.

La novel·la realista pretén, doncs:

– Retratar la realitat de l’època, ja que es considera que és l’única que el novel·lista coneix de manera directa i que pot representar amb exactitud.

-Mostra els canvis històrics i socials del moment ( per exemple, ascensió i hegemonia de la burgesia, aparició del proletariat.

– El novel·lista ha de ser completament objectiu davant de la realitat, com si fos un fotògraf. Per tant, el novel·lista ha de fugir de l’idealisme, el sentimentalisme i l’emoció que caracteritzaven el Romanticisme.

– La persona narrativa utilitzada pels realistes és la tercera persona. Per tant, el narrador és extern, ja sigui objectiu o omniscient.

El realistes rebutgen tot el que sigui fantàstic i meravellós, exòtic o llunyà, tan propi de les obres romàntiques, per acostar-se a la realitat immediata. S’interessen per la vida diària de la seva època i del lloc on viu l’autor. Els protagonistes de la novel·la realista són, preferentment, gent corrent i solen pertànyer a la mateixa classe social de l’autor. A més, l’anàlisi psicològica dels personatges passa a ser un element central de la novel·la.

 Al centre de la teoria de la novel·la realista hi ha la famosa imatge, creada per Stendhal, que identifica la novel·la amb un “mirall que es passeja al llarg d’un camí” i reflecteix tot el que passa al seu davant. De la mateixa manera, també s’ha dit que els autors realistes havien de ser uns “fotògrafs” de la realitat, descriure-la amb distància i objectivitat.

PRINCIPALS AUTORS REALISTES 

Honoré de Balzac: La comèdia humana, Eugènia Grandet.

Stendhal: El roig i el negre, La cartoixa de Parma

Gustave Flaubert: Madame Bovary, L’educació sentimental

Charles Dickens: Oliver Twist, David Copperfield, Temps difícils.

Fiodor Dostoievski: Crim i càstig

Leon Tolstoi: Anna Karenina

Pel que fa al Realisme espanyol, podem destacar Benito Pérez Galdós (Fortunata y Jacinta) y Juan Valera (Pepita Jiménez)

EL REALISME A CATALUNYA

El model de novel·la realista arriba tard a Catalunya, ja que també seran fenòmens tardans l’arribada de la Revolució Industrial i l’ascensió i hegemonia de la burgesia en relació a d’altres països europeus. La visió realista de la literatura, basada en la raó i en l’objectivitat arriben a Catalunya gràcies al grup format pels crítics Josep Yxart i Joan Sardà, i el novel·lista Narcís Oller. Aquest grup parteix de l’única tradició novel·lística vàlida existent: el costumisme.

ELS AUTORS “REALISTES” CATALANS

A part de Narcís Oller, hi va haver altres autors catalans que van intentar fer el pas des del costumisme a la novel·la realista, encara que tots ells queden lluny dels autors realistes europeus (Dickens o Stendhal, per exemple), per una sèrie de raons:

– A Catalunya, després de segles d’escassa producció literària en català i de nul conreu de la novel·la, no hi ha una base literària prou forta perquè aquesta nova orientació de la novel·la s’apropi als models europeus. Per tant, el model realista s’assumeix, en general, tard i malament.

– La majoria d’autors “realistes” no són professionals de l’escriptura, per la qual cosa, per a molts d’ells, escriure és només una activitat de lleure.

-L’única tradició literària vàlida amb què compten és el costumisme, per tant, molts cops, l’anàlisi psicològica dels personatges és pobra i no poden evitar introduir sentimentalisme i moralisme a les seves obres, la qual cosa els allunya de l’objectivitat del realisme europeu.

A banda de Narcís Oller, els autors catalans que es considera que fan una literatura més o menys propera als models realistes són, entre altres, Josep Pin i Soler, Marià Vayreda, Carles Bosch de la Trinxeria i Dolors Monserdà.

LA NOVEL·LA NATURALISTA

L’any 1880, en la plenitud del realisme literari, l’escriptor francès Émile Zola, va publicar Le roman experimental (La novel·la experimental), en la qual, partint de les idees realistes, aplica el mètode científic a la literatura. Zola considera que l’art, per tant, també la literatura, és una ciència i per tant, l’escriptor ha d’observar la realitat amb ulls de científic i aplicar els mètodes d’anàlisi científica a aquesta realitat. El resultat serà la novel·la.  Segons els naturalistes:

-L’home està sotmès a les lleis de l’herència i del medi ( determinisme ), és a dir, que els seus sentiments i actuacions estan determinats genèticament i per l’ambient en què viu, per la qual cosa té poques o nul·les possibilitats de canviar la seva vida.

-El novel·lista, com el científic, ha d’experimentar amb els personatges i sovint els mostra en situacions extremes i límit, per observar les seves reaccions.

-El treball de l’escriptor s’ha de basar estrictament en l’observació i s’ha de mostrar distant i impassible davant dels fets, que sovint descriu d’una manera analítica i molt crua.

Per tant, les novel·les realistes s’han de basar estrictament en l’observació i en l’experimentació. Això farà que en aquestes novel·les es descriguin ambients marginals, personatges conflictius, sempre amb una visió distant i molt crua.  D’entre les novel·les de Zola podem destacar La taverna, en què es descriu el món marginal d’uns personatges alcohòlics que, tot i els seus esforços, no poden escapar al seu destí (determinisme); Thérèse Raquin (en què s’explica com una parella planeja i comet l’assassinat del marit de la dona); Nana ( la història de la vida de luxe que duu una prostituta de París ) o L’assomoir (La taverna), sobre una parella d’alcohòlics.

EL NATURALISME A CATALUNYA

El Naturalisme també és introduït a Catalunya per Josep Yxart i Joan Sardà, portats pel desig d’esuropeïtzar i modernitzar la literatura catalana. Ara bé, el Naturalisme català rebutjarà la ideologia del moviment:

– S’accepten, encara que amb recel, les lleis de l’herència i del medi, però mai es va acceptar la visió determinista del món, ja que es creu que la voluntat de l’home pot contrarestar els factors que el condicionen.

– Mai es va acceptar del tot la identificació literatura=ciència que defensava Zola, ni l’aplicació del mètode experimental.

Per tant, el Naturalisme català ( i hispànic) no va gaire més enllà del Realisme anterior. Per exemple, s’ha considerat com a naturalista Leopoldo Alas “Clarín” per la seva novel·la La Regenta, encara que en aquesta obra introdueix l’element estètic del Naturalisme, però no la seva ideologia.

Podeu descarregar-vos aquests apunts en pdf.

La novel·la realista i naturalista

Els textos periodístics d’opinió

Els periodistes, a més d’informar, poden també donar la seva opinió sobre temes diversos d’actualitat. Sovint l’expressen a través de columnes i d’articles. Molts cops, l’opinió està a càrrec d’un especialista que és coneixedor del tema, com per exemple, en els comentaris esportius o en la crítica d’espectacles. Els textos d’opinió són, doncs, clarament subjectius. Aquests textos van signats, excepte l’editorial, ja que els autors són responsables últims de les opinions que expressen.

Són textos d’opinió:

L’EDITORIAL

És el gènere a través del qual el diari o revista dóna a conèixer el seu punt de vista sobre esdeveniments d’actualitat. Per tant, llegint l’editorial podem saber quina és la línia ideològica de la publicació. Acostuma apareixer en un lloc fix (normalment, en la segona o tercera pàgina) i no va signat, ja que és la redacció del diari, conjuntament, així com l’empresa les que es fan responsables de les opinions que s’han expressat. La seva intenció és crear opinió entre els lectors i invita a la reflexió.

L’estil de l’editorial és senzill i respon a la tipologia argumentativa, és a dir, intenta convènxer al lector de unes idees determinades.

L’ARTICLE D’OPINIÓ

És una argumentació que conté el pensament o l’opinió d’una personalitat reconeguda en relació a un tema en concret. L’opinió de la persona que escriu l’article no ha de coincidir necessàriament amb la línia ideològica de la publicació. Aquesta persona no forma part de la plantilla de la publicació, tot i que pot col·laborar-hi amb freqüència. També és un text subjectiu, ja que expressa una opinió personal.

LA COLUMNA

És un espai fix i periòdic que acostuma a estar a càrrec d’un periodista o d’una persona especialitzada en un tema, com un metge, un científic o un esportista. Es tracta també d’un text subjectiu, ja que expressa un punt de vista davant d’un fet d’actualitat, i aquest no ha de coincidir necessàriament amb la línia ideològica del diari o revista.

Columna d’autor

L’escriu sempre el mateix autor, fins i tot s’identifica amb la seva foto. A banda de donar una opinió, també s’intenta crear una mena de complicitat entre l’autor i el lector, a causa de la familiaritat i la freqüència amb què apareixen els seus comentaris.

Columna de tema

No està a càrrec d’un sol columnista, sinó de diversos, que donen la seva opinió sobre un mateix tema (esport, política, salut, etc).

LA RESSENYA I LA CRÍTICA

La ressenya és un gènere que permet informar a la vegada que realitza una crítica, és a dir, dóna la seva opinió sobre, per exemple, un llibre, un espectacle. El periodista comenta breument la pel·lícula o el llibre i, després, en fa una valoració.

La crítica està reservada a un coneixedor especialista en un tema específic. Les crítiques es fan sempre sobre temes que demanen una capacitació especial, per exemple, crítiques gastronòmiques o de concerts de música clàssica, d’òpera…

EXEMPLE DE COLUMNA D’OPINIÓ

http://www.ara.cat/ara_mes/societat/RBA-XX-ItransparenciaI-Disneyworld-PJ_0_384561567.html

WASHINGTON DIRECTE

Wikileaks o benvinguts al món del segle XXI

Fràgil El doble llenguatge de la diplomàcia és la menys important de les filtracions de Wikileaks. Són molt més que tafaneries previsibles i no es poden rebutjar pel perfil obscur d’Assange. La principal revelació és la vulnerabilitat en la seguretat del país més poderós del món i que ara sabem més sobre què fa el poder, encara que sigui democràtic, quan creu que ningú el controla

ANTONI BASSAS | Actualitzada el 05/12/2010 04:00

El professor de Yale John L. Gaddis, en el seu magistral llibre The Cold War ( La Guerra fría , RBA), conclou que una de les raons per les quals el nombre de democràcies al món es va multiplicar per cinc a la segona meitat del segle XX va ser la revolució de la informació: “Va enfortir la difusió de la democràcia en produir una societat més ben informada i capaç de reaccionar a l’aprenentatge amb més rapidesa que en el passat. Per tant, va ser més difícil ocultar informació sobre el que passava tant a la resta del món com al propi país. Aquest tipus de transparència va proporcionar nous instruments de pressió contra règims totalitaris”.

Wikileaks representa una nova forma de transparència, i els 251.287 cables diplomàtics nord-americans enviats al departament d’Estat des de 201 ciutats dels cinc continents, que s’han començat a revelar aquesta setmana enmig de l’estupefacció mundial, faran que les persones tinguem un coneixement més gran i millor del món que ens rodeja.

Així ho han entès els diaris The New York Times , The Guardian , Le Monde , El País i el setmanari Der Spiegel . El que Wikileaks ha posat a les seves mans és notícia i, en contra dels que fingeixen menyspreu titllant els cables de tafaneries previsibles, el que estem llegint aquests dies és la informació que més tem el poder: aquella que el retrata dansant despullat, entrant i sortint dels límits de la llei.

N´hi ha que s’escandalitzen farisaicament perquè, segons els primers indicis que la justícia haurà de convertir en proves, Julian Assange va obtenir els cables gràcies a la còpia que en va fer Bradley Manning, l’analista d’informació que treballava per a l’exèrcit dels Estats Units, ara empresonat preventivament.

La primera esmena

Doncs bé, encara que l’origen de la filtració podria ser un material obtingut il·legalment, els mateixos tribunals dels Estats Units que podrien processar Assange per divulgació de secret oficial no tocaran ni un pèl de la roba del New York Times . I això és així perquè el diari està sota la protecció de la primera esmena, que no permet perseguir judicialment un periodista per difondre una informació. El New York Times publica, no roba. Igual que Assange. Per això l’advocat especialista Mark Said deia a TV3 dijous passat que encara que és millor que Assange “no vingui a Disneyworld pròximament”, els Estats Units no tenen jurisdicció sobre el fundador de Wikileaks i el que ha fet no comporta extradició.

Per contra, dimecres passat, el portaveu del departament d’Estat PJ Crowley va comparèixer al Foreign Press Center de Washington i corresponsals de tot el món el vam poder veure posant tota la seva capacitat de comunicador creïble al servei d’una consigna: “Res del que ha passat aquí afecta la nostra convicció que un periodisme vibrant és vital per a l’enfortiment de la democràcia al món. Però Assange no és un periodista. És un anarquista. És en una altra categoria. No ha mostrat interès a protegir les fonts com fan els diaris”. Feia temps que no sentia algú espantant l’opinió pública amb el qualificatiu “d’a narquista”.

Privacitat com a dret

Pels que no ens prenem la vida com una enquesta digital on cal estar a favor o en contra de tot en el temps d’un clic, Wikileaks ens ha portat fins al límit de les nostres conviccions. La discreció, quan no el secret mateix, són fonamentals per a l’èxit d’unes converses de pau, l´alliberament d’uns hostatges o la detenció d’uns criminals. Pel mateix exercici del periodisme. La privacitat és un dret. La transparència cent per cent només seria possible en un món sense mal que mai no existirà.

Però les noves tecnologies han fet possible un coneixement massiu, instantani i indiscriminat de qualsevol mena d’informació, inclosos els secrets oficials quan el guardià es despista. I aquest nou accés alimenta també el dret de saber què fan en el nostre nom aquells que hem escollit perquè ens governin.

 

EXEMPLE DE CRÍTICA TEATRAL

http://www.teatral.net/asp/critica/index.asp

Sopar amb batalla

Director d’escena: Jordi Casanovas

Amb Rocío Arbona, Sergio Campoy, Rafa Delacroix, Georgina Latre, Dani Ledesma, Clara Moliné, Cristina Serrano

Sopar amb batalla

Hi ha sopars que no s’obliden. Pel que diu Jordi Casanovas en el programa de mà del seu nou text, ho sap del cert. És així que un dels autors més àgils i prolífics del nostre teatre es va imaginar el Sopar amb batalla. Perquè quedi clar: una cosa és el text i l’altra l’espectacle que, sota la direcció de l’autor i amb un grapat d’actors i actrius novells, es presenta al Versus Teatre. Aquesta comèdia, emparentada sens dubte amb la companyia FlyHard, té elements, accions i idees que remeten a una explosiva i hilarant barreja entre el deliri de sang del cineasta Robert Rodríguez i la patètica quotidianitat de Pedro Almodóvar. Com no hem de pensar-hi quan veiem la Rocío amb un pot de desengreixant a la mà que apunta els altres personatges como si portes kalàixnikov?

Casanovas convoca un grup d’amics –és un dir, jo no els convidaria mai– a casa d’una parella que estrena pis, el Dani i la Cristina. L’element estrany en aquest cas és el noi, el Dani, aliè a la colla i aparentment molt formal fins que… Una simple juguesca farà que la vetllada s’enredi d’allò més enfrontant dos grups dins el pis tancat amb pany i clau. Passem d’un cert realisme de l’inici, amb canapès i tot, a la comèdia desaforada on no escau una justificació del que passa perquè res seria creïble. De fet, res del que passa després dels primers deu minuts ho és. Però tampoc no ho era la multipremiada pel·lícula El silenci dels anyells. Qüestió de ritme i d’interpretació. Per això perquè la comèdia funcionés era imprescindible un equip artístic molt bregat, molt menys púber que els graduats de l’escola Eòlia. De sopar, no sopen. I de batalla, n’hi ha fins el trasbals gore quan una prenyada mata el fill nonat amb unes pinces d’amanida asseguda en un tamboret de la cuina. Ja ho veuen: la comèdia té prou enginy i acció, prou sorpreses, perquè en una altra producció fos un èxit comercial. En la del Versus riem amb ganes. Alguns cops del que passa, d’altres del que diuen o de com ho diuen. I a la fi, tot i l’esmentada inexperiència, hi ha prou salsa a la taula perquè gaudim d’una bona estona.

Santiago Fondevila

Time Out 01/12/2010

Els textos periodístics informatius i interpretatius: la notícia i el reportatge

Podem definir els mitjans de comunicació com uns instruments que serveixen per comunicar, per difondre informació i opinió, no només a un individu, sinó a una col·lectivitat, a un públic, utilitzant les tecnologies existents. A través d’ells, els membres d’una societat s’assabenten del que succeeix al seu voltant en l’àmbit polític, econòmic, social, cultural, etc. A través d’aquests mitjans de comunicació s’obté la informació, es processa i, finalment, es comunica, s’expressa.

Actualment vivim en l’anomenada societat de la informació, és a dir, en un món, en una societat que es caracteritza per l’existència i l’aparició continuada de noves tecnologies que afavoreixen la comunicació i  l’intercanvi  d’informació entre un nombre creixent de persones. La popularització de la xarxa de xarxes, Internet, ha obert nous canals de comunicació a través de mitjans electrònics (correu electrònic, messenger, facebook…) i  l’aparició del periodisme digital. Gràcies a la tecnologia aplicada al món de la informació i de la comunicació, tenim la possibilitat, entre d’altres coses, de poder accedir a la formació i al coneixement a través de la formació a distància. La tecnologia de la comunicació ha entrat en àmbits de la vida quotidiana impensables fins fa uns anys, com la teleassistència sanitària. D’altra banda, han aparegut nous canals per a la participació ciutadana en el món de la comunicació tot afavorint l’expressió d’opinions i punts de vista a través dels blocs.

Així, doncs, quan parlem de mitjans de comunicació de masses ens estem referint als diaris (en paper o digitals), a la televisió, la ràdio, Internet (pàgines web, blocs).

A través dels mitjans de comunicació tenim accés als anomenats textos periodístics (escrits o orals). Els textos periodístics poden classificar-se en:

Informatius: la seva finalitat és, simplement, donar informació de manera objectiva. El text periodístic informatiu per excel·lència és la notícia. Un altre text informatiu és el reportatge.

Interpretatius: combinen informació, però també opinió. Per exemple, la crònica i el reportatge interpretatiu.

D’opinió: expressen el punt de vista del seu autor. Per tant, són subjectius, van signats, perquè la persona que escriu es fa responsable de l’opinió que expressa. Els més coneguts són la columna d’opinió o l’article d’opinió, la crítica, l’editorial d’un diari, l’article de fons, la carta al director i, en molts casos, els blocs.

LA NOTÍCIA

És un text periodístic que ens informa d’un fet o d’un esdeveniment d’actualitat. Només transmet informació, per la qual cosa, ha de ser objectiva, no admet comentaris per part dels periodistes que la recullen i difonen. Una notícia ha de tenir tres característiques bàsiques:

1. actualitat

2. novetat

3. unicitat (ha d’interessar a un nombre de persones com més nombrós millor)

A més, cal tenir sempre present que una notícia ha de ser breu, objectiva i clara.

Les sis preguntes

Es diu que una notícia compleix el seu objectiu informatiu si conté el que en anglès es coneix com les “sis w” ( What, Who, When, Where, Why, How), és a dir, QUÈ, QUI, QUAN, ON, PER QUÈ, COM.  Les informacions més importants que recull una notícia han de donar resposta a aquestes sis preguntes o, almenys, a les quatre primeres.

L’estructura d’una notícia

Avantítol

Títol

Subtítol

Entrada o lead

TITULARS: compleixen una doble finalitat, ja que d’una banda, desperten l’interès del lector (el conviden a llegir la totalitat de la notícia o a comprar el diari), i de l’altra, permeten al lector accedir a la informació de manera ràpida.

• avantítol: és una frase en lletra petita que va a sobre del títol. És optatiu.

• títol: ha de ser una síntesi d’allò més rellevant del contingut de la notícia. S’escriu amb lletres més grans i de manera destacada. És indispensable.

• entrada o “lead”: va darrere del títol i ha d’avançar alguna de les informacions que aporten les sis preguntes. Normalment apareix escrita en negreta.

Els titulars d’una notícia (avantítol, títol i subtítol) han de recollir-ne la informació essencial i han de procurar atraure l’atenció del públic. Algunes de les característiques que han de tenir els titulars són:

– Han d’utilitzar, preferentment, verbs en present d’indicatiu.

Rússia i Ucraïna negocien el futur de la flota.

– Els verbs “ser”, “estar” o qualsevol altre que es pugui sobreentendre, solen desaparèixer:

La culpa, del Japó.

– A vegades desapareix el verb “dicendi” i s’introdueix l’estil directe:

Artur Mas: “Cal que el discurs d’investidura aixequi el to del país”.

– La modalitat oracional més corrent és l’enunciativa.

– És normal posar al davant el complement circumstancial de lloc:

A Bilbao, una manifestació de familiars de presos etarres demana el seu alliberament.

– És habitual l’estil nominal (sense verb):

Enfrontaments entre xiïtes i sunnites al Paquistan.

El lead o entrada és el paràgraf que, ampliant els titulars, reuneix les sis preguntes principals de la notícia. Pot aparèixer en negreta o com a primer paràgraf del cos de la notícia.  En el cas de la notícia breu, tota ella és entrada.

Para terminar, debemos tener claro cuáles son los tres principios básicos que rigen una noticia:
brevedad, objetividad y claridad.

COS DE LA NOTÍCIA: el cos és el desenvolupament de la informació. S’hi amplien els detalls i es proporcionen dades complementàries. Ha de presentar una estructura de piràmide invertida, de manera que la informació fonamental ha d’aparèixer em primer lloc. Després, han d’aparèixer les dades complementàries o de menor interès.

ACTIVITATS

Treballem el que hem après a partir del text d’una notícia, que enllacem a continuació. Llegeix-la i fes les activitats que segueixen.

Israel lluita contra l’incendi més gran de la seva història

1. Quins són els titulars d’aquesta notícia?

2. Digues quin és el títol, el subtítol i l’entrada o “lead”

3. Després de llegir la notícia, contesta totes les preguntes que puguis de les sis que ja coneixes.

4. Justifica per què el cos d’aquesta notícia estructura la informació en forma de piràmide invertida.

EL REPORTATGE

El reportatge periodístic és un article en el qual es plasma el resultat de les investigacions fetes per un periodista sobre un tema de certa actualitat. Per tant, la seva finalitat bàsica és informativa. El reportatge no cal que toqui temes d’estricta actualitat. Normalment parteix d’uns esdeveniments que han estat notícia, però també tracta qüestions que, sense ser notícia, són d’interès per a un gran percentatge de persones.

Un reportatge pretén fer veure les circumstàncies i l’ambient que envolten un fet. El periodista intenta reunir dades. conèixer les causes, els antecedents, analitzar les conseqüències, recollir punts de vista diversos i interpretacions diferents dels fets. Per això, es diferencia de la notícia perquè:

• té una major extensió

• hi ha una major llibertat expressiva per part de l’autor (pot interpretar els fets, no ha de ser estrictament objectiu)

• tot i que ha de predominar l’objectivitat, l’autor pot donar la seva opinió en determinats moments.

Per això es diu que el reportatge és un text periodístic interpretatiu, perquè combina informació i opinió.

L’estructura típica del reportatge és la següent:

TÍTOL

Lead o entrada

Cos

El reportatge també pot contenir imatges per explicar millor els fets que tracta.