La literatura catalana dels segles XVI, XVII i XVIII (1a part)

Dins de la història de la literatura catalana, el període comprès entre els segles XVI i XVIII ha estat tradicionalment menystingut i poc estudiat, ja que es considerava que la producció literària d’aquests tres segles havia estat molt reduïda i de baixa qualitat. Per això, aquesta etapa s’ha conegut durant molt de temps amb el nom de “Decadència”. Els estudiosos moderns han intentat rectificar aquesta visió de la producció literària d’aquests tres segles i prefereixen parlar de Renaixement, Barroc i Neoclassicisme i Il·lustració, ja que aquests moviments també van arribar a Catalunya, tot i que amb un seguit de particularitats.

Aquests són els enllaços que us portaran als apunts sobre el Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme i la Il·lustració dins de la literatura catalana.

La “Decadència”

El Renaixement a Catalunya

El Barroc a Catalunya

Neoclassicisme i Il·lustració a Catalunya

Després de llegir atentament els apunts que heu pres a l’aula i de llegir els apunts La Decadència, contesteu les preguntes següents:

  1. Definiu de manera clara i breu per què el període de la literatura comprès entre els segles XVI al XVIII s’ha anomenat tradicionalment “Decadència”.
  2. Quins moviments estètics i literaris es desenvolupen en els segles XVI, XVII i XVIII?
  3. Quin és el primer fet polític que suposa una castellanització de la Corona d’Aragó?
  4. Per què l’aristocràcia catalana comença a utilitzar el castellà a principis del segle XVI?
  5. Amb quin rei es consolida la castellanització dels territoris de la Corona d’Aragó?

 

La poesia trobadoresca: exposició oral

Després de la lectura dels dos poemes trobadorescos que trobem a l’Antologia de la poesia catalana, els alumnes de 1r de Batxillerat completareu l’estudi de la poesia dels trobadors amb una activitat grupal que consistirà a fer una exposició oral sobre un trobador, ja sigui occità o català, atenent sobretot al contingut d’una de les seves poesies.

En grups de 4 persones, triareu una poesia, de qualsevol gènere trobadoresc, d’un trobador,occità o català. Haureu de buscar informació sobre la vida del trobador, el gènere a què pertany el poema triat, i el contingut del poema.L’exposició ha de tenir una durada màxima de 10 minuts i podeu utilitzar els recursos audiovisuals que considereu convenients.

Per ajudar-vos a preparar aquesta activitat, teniu a continuació un seguit de recursos que caldrà que consulteu:

Informació general sobre la poesia trobadoresca, trobadors i gèneres

Wiki de l’assignatura: document La poesia trobadoresca

Pàgina web Els trobadors catalans

Pàgina del Projecte Lletra de la Universitat Oberta de Catalunya

Pàgina de la Generalitat de Catalunya

Comentari d’un poema de Màrius Torres

Màrius Torres és un dels poetes en llengua catalana més reconeguts del segle XX. La seva obra ha estat traduïda al castellà i a l’anglès.

Va néixer a Lleida l’any 1910 i va morir a Sant Quirze Safaja, al Vallès Oriental, l’any 1942. Als 25 anys contrau una malaltia que a l’època no tenia cura, la tuberculosi. Com que era  molt contagiosa i, a més, els malalts necessitaven tenir molta tranquil·litat i fer molt de repòs, el van ingressar en el sanatori per a tuberculosos de Puig d’Olena, a Sant Quirze, on va morir.

Màrius Torres escriu durant el període de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i durant els primers anys de la postguerra.  En els seus poemes trobem expressat sempre un doble sofriment: el patiment personal causat per la seva malaltia i el patiment col·lectiu d’un poble que ha perdut la guerra. La seva malaltia, que l’abocava a una mort segura, i la desfeta del país després de la guerra fan que la seva poesia neixi neixi d’un estat constant de crisi emocional i és altament reflexiva.

Els temes dels seus poemes són: la mort, la solitud, l’amistat, l’amor, el pas del temps, la trascendència, la música identificada amb la vida…

Les seves poesies van quedar inèdites mentre era viu, fins l’any 1947, quan el seu amic Joan Sales, des de l’exili a Mèxic, recull els seus poemes en un volum titulat Poesies, que va influir notablement en els autors catalans dels anys 40, 50 i 60.

Comentarem un dels poemes més coneguts de Màrius Torres, Dolç àngel de la mort. Per dur a terme aquesta activitat haureu de descarregar-vos el poema i les activitats.

Per poder dur a terme aquestes activitats caldrà que consulteu el material següent:

Audiovisual “Màrius Torres, entre l’herba i els núvols”

Figures retòriques

La llengua literària i els seus recursos

Tipus de versos, tipus d’estrofes, recompte sil·làbic

Un curs més… El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Per segon curs consecutiu, El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada, és la novel·la triada per tancar el Pla Lector de Llengua catalana i Literatura de 4t d’ESO.  La novel·la de M. Àngels Anglada no és només un clàssic de la literatura catalana contemporània, sinó que el seu valor va més enllà d’allò que és estrictament literari: des del Departament de Llengües creiem que és una lectura imprescindible per completar els coneixements que els alumnes de l’últim curs d’ESO han adquirit sobre dos fets que han canviat el decurs de la història, com són la II Guerra Mundial i l’Holocaust. Així, doncs, la lectura d’El violí d’Auschwitz, i les activitats posteriors relacionades, permetran continuar amb la línia de treball interdisciplinar que ens hem marcat des dels departaments pedagògics.

ACTIVITATS

Pel que fa a les activitats proposades, aneu al wiki de l’assignatura per poder realitzar-les. Alguns enllaços per poder treballar aquesta lectura són els següents:

Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz

Entrevista de Mònica Terribas a Jacques Stroumsa (TV3 a la carta)

Fragment de la Follia d’Arcángelo Corelli

Els camps nazis

Els camps d’extermini nazis

Altres camps d’extermini

Informació sobre la Solució Final

El camp de concentració d’Auschwitz

L’àlbum d’Auschwitz

UN GLOGSTER

Tots vosaltres ja sabeu què és un glogster: un póster multimèdia sobre un tema, personatge, àrea del coneixement, etc, que pot contenir imatges, text i música. Es tracta que feu un glògster sobre la novel·la El violí d’Auschwitz. Haureu de triar un tema o idea central i, a partir d’aquí, expressar amb imatges, so i text les vostres impressions i sensacions després d’haver llegit i treballat la lectura.

CALENDARI DE LLIURAMENT

Consulteu el Google Calendar de 2n cicle.

Lectura del 3r trimestre per a 4t d’ESO: El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada

El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada, és la novel·la triada com a lectura corresponent al 3r trimestre per als alumnes de 4t d’ESO. A banda del seu indubtable valor literari, la tria s’ha fet pensant en aquesta obra com a complement als continguts sobre la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust que els alumnes han estudiat en l’assignatura de Ciències Socials seguint la línia d’interdisciplinarietat que ens hem marcat des dels diferents departaments didàctics.

 

Horror i esperança

Entre les barbàries esdevingudes al llarg del passat segle XX, trobem la neteja ètnica a Bòsnia, el genocidi de tibetans executat per Xina, el gulag de Rússia, les matances de Sudan i Rwanda, i tantes altres doloroses atrocitats que són fruit de la crueltat humana. D’entre tots els exterminis que l’ésser humà ha comès, sobresurt el genocidi conegut com Holocaust o Shoah (catàstrofe en hebreu), l’extermini de 6 milions de jueus a mans del règim nazi. L’Holocaust contra els jueus és el genocidi més paradigmàtic de la història de la humanitat, ja que ha estat l’única vegada que s’ha volgut exterminar sistemàticament tot un poble. El camp d’extermini d’Auschwitz, a Polònia, on van perdre la vida milions de persones, representa l’encarnació absoluta del mal.

M. Àngels Anglada va escriure El violí d’Auschwitz l’any 1994 en conèixer la història de Jacques Stroumsa, un jueu sefardita nascut a Salònica (Grècia), que va sobreviure a l’horror d’Auschwitz gràcies a un violí i que va morir el 2010 als 97 anys. Stroumsa va dedicar la seva vida a conservar la memòria de la ignomínia de l’Holocaust per tal que, com desitjava Obama, no es tornés a repetir. Al camp de la mort, Stroumsa va perdre la dona embarassada de 8 mesos, els pares i els germans. Enginyer electrònic de professió i violinista per vocació, va ser deportat als 31 anys des de la seva ciutat natal fins a Auschwitz-Birkenau, on va arribar el 8 de maig de 1943 i d’on va sortir el 8 d’agost de 1945.

Després de la primera nit ens van agrupar. Érem uns 700 i ens van preguntar: Qui toca un instrument? I jo vaig pensar: Aquests són ximples. Som a l’infern i ens demanen música. Però els meus companys em mormolaven: Jacques, Jacques, digues que toques el violí, serà bo per a tots, explicava Stroumsa. Així, després d’un tortuós diàleg amb el comandant alemany, Stroumsa va passar a distreure els oficials nazis amb la música de Mozart, Schubert, Beethoven o Wagner. A Stroumsa, que duia tatuat al braç el número 121.097, va salvar-li la vida un violí i la seva força moral.

El violí d’Auschwitz és la història d’un violí que fou creat enmig de l’horror més absolut, però també és una història plena d’esperança en el gènere humà. Daniel és un luthier (constructor de violins) jueu de Cracòvia, que intenta sobreviure en condicions infrahumanes a l’infern d’Auschwitz treballant com a fuster. El comandant del camp, Sauckel, descobreix, després d’un accidentat concert, quin és el veritable ofici de Daniel i el posa a prova: haurà de construir un violí que tingui un so perfecte. El luthier sap que no només haurà de crear l’obra de la seva vida, sinó també el seu únic mitjà de salvació.

La lectura d’El violí d’Auschwitz es planteja com una manera de fer reflexionar els alumnes sobre el valor de la vida humana i sobre la necessitat de condemnar sense reserves qualsevol manifestació d’intolerància contra persones o comunitats basada en el seu origen ètnic o creences religioses. En la mesura que estem convençuts que no només ensenyem matèries, sinó que també eduquem i formem persones, volem transmetre, a través de la literatura, uns valors fonamentals en la defensa dels Drets Humans. L’Holocaust va suposar l’eliminació per part del règim nazi de 6 milions de jueus, de centenars de milers de gitanos, milers de Testimonis de Jehovà, així com més de 3 milions d’eslaus i opositors polítics. Aquesta és una realitat que s’ha de conèixer per tal que els nostres joves, els ciutadans del futur, siguin conscients que tots tenim l’obligació moral de lluitar perquè res semblant pot tornar a succeir.

 

Lectures del 3r trimestre per a 3r d’ESO: El gat negre i altres relats, d’Edgar Allan Poe

Per als alumnes de 3r d’ESO, aquest tercer trimestre proposem un clàssic del misteri en estat pur: El gat negre i altres relats (Barcanova), una selecció de contes de l’escriptor nord-americà Edgar Allan Poe. Tot i que Poe, nascut a Boston l’any 1809 i mort a Baltimore l’any 1849, és també un excepcional poeta dins del moviment del Romanticisme, la seva fama literària prové de les  narracions d’intriga i terror. Per això se’l considera com el “pare del conte de terror psicològic”.

Uns contes com aquests només podia escriure’ls algú amb la vida i les experiències d’Edgar Allan Poe, l’existència del qual fou tan estremidora i turmentada com les històries que va imaginar fa gairebé dos segles. Sempre va voler ser poeta, però les necessitats econòmiques el van empènyer a dedicar-se al periodisme i a la prosa. Malgrat la infelicitat que el va acompanyar durant tota la vida, va ser capaç d’escriure poemes tan meravellosos com Annabel Lee (traducció al castellà), un cant a l’amor etern, i de crear relats que tenen un lloc destacat en la història de la literatura universal, com El gat negre, El pou i el pèndol, La veritat sobre el cas del senyor Valdemar o La caiguda de la casa Usher.

 


 

Pronoms febles: exercicis i correcció

Si necessiteu practicar els pronoms febles en català, podeu descarregar-vos activitats de reforç, amb la seva corresponent correcció.

exercicis de pronoms febles_1

exercicis de pronoms febles 1 _correcció

Tal i com ens ha indicat la Neus, una professora que utilitza el bloc, en la correcció dels exercicis, on diu “La Maria és la seva germana”, ha de ser “La Maria l’és”, ja que l’atribut és un SN determinat. Gràcies Neus!!

Els textos periodístics d’opinió

Els periodistes, a més d’informar, poden també donar la seva opinió sobre temes diversos d’actualitat. Sovint l’expressen a través de columnes i d’articles. Molts cops, l’opinió està a càrrec d’un especialista que és coneixedor del tema, com per exemple, en els comentaris esportius o en la crítica d’espectacles. Els textos d’opinió són, doncs, clarament subjectius. Aquests textos van signats, excepte l’editorial, ja que els autors són responsables últims de les opinions que expressen.

Són textos d’opinió:

L’EDITORIAL

És el gènere a través del qual el diari o revista dóna a conèixer el seu punt de vista sobre esdeveniments d’actualitat. Per tant, llegint l’editorial podem saber quina és la línia ideològica de la publicació. Acostuma apareixer en un lloc fix (normalment, en la segona o tercera pàgina) i no va signat, ja que és la redacció del diari, conjuntament, així com l’empresa les que es fan responsables de les opinions que s’han expressat. La seva intenció és crear opinió entre els lectors i invita a la reflexió.

L’estil de l’editorial és senzill i respon a la tipologia argumentativa, és a dir, intenta convènxer al lector de unes idees determinades.

L’ARTICLE D’OPINIÓ

És una argumentació que conté el pensament o l’opinió d’una personalitat reconeguda en relació a un tema en concret. L’opinió de la persona que escriu l’article no ha de coincidir necessàriament amb la línia ideològica de la publicació. Aquesta persona no forma part de la plantilla de la publicació, tot i que pot col·laborar-hi amb freqüència. També és un text subjectiu, ja que expressa una opinió personal.

LA COLUMNA

És un espai fix i periòdic que acostuma a estar a càrrec d’un periodista o d’una persona especialitzada en un tema, com un metge, un científic o un esportista. Es tracta també d’un text subjectiu, ja que expressa un punt de vista davant d’un fet d’actualitat, i aquest no ha de coincidir necessàriament amb la línia ideològica del diari o revista.

Columna d’autor

L’escriu sempre el mateix autor, fins i tot s’identifica amb la seva foto. A banda de donar una opinió, també s’intenta crear una mena de complicitat entre l’autor i el lector, a causa de la familiaritat i la freqüència amb què apareixen els seus comentaris.

Columna de tema

No està a càrrec d’un sol columnista, sinó de diversos, que donen la seva opinió sobre un mateix tema (esport, política, salut, etc).

LA RESSENYA I LA CRÍTICA

La ressenya és un gènere que permet informar a la vegada que realitza una crítica, és a dir, dóna la seva opinió sobre, per exemple, un llibre, un espectacle. El periodista comenta breument la pel·lícula o el llibre i, després, en fa una valoració.

La crítica està reservada a un coneixedor especialista en un tema específic. Les crítiques es fan sempre sobre temes que demanen una capacitació especial, per exemple, crítiques gastronòmiques o de concerts de música clàssica, d’òpera…

EXEMPLE DE COLUMNA D’OPINIÓ

http://www.ara.cat/ara_mes/societat/RBA-XX-ItransparenciaI-Disneyworld-PJ_0_384561567.html

WASHINGTON DIRECTE

Wikileaks o benvinguts al món del segle XXI

Fràgil El doble llenguatge de la diplomàcia és la menys important de les filtracions de Wikileaks. Són molt més que tafaneries previsibles i no es poden rebutjar pel perfil obscur d’Assange. La principal revelació és la vulnerabilitat en la seguretat del país més poderós del món i que ara sabem més sobre què fa el poder, encara que sigui democràtic, quan creu que ningú el controla

ANTONI BASSAS | Actualitzada el 05/12/2010 04:00

El professor de Yale John L. Gaddis, en el seu magistral llibre The Cold War ( La Guerra fría , RBA), conclou que una de les raons per les quals el nombre de democràcies al món es va multiplicar per cinc a la segona meitat del segle XX va ser la revolució de la informació: “Va enfortir la difusió de la democràcia en produir una societat més ben informada i capaç de reaccionar a l’aprenentatge amb més rapidesa que en el passat. Per tant, va ser més difícil ocultar informació sobre el que passava tant a la resta del món com al propi país. Aquest tipus de transparència va proporcionar nous instruments de pressió contra règims totalitaris”.

Wikileaks representa una nova forma de transparència, i els 251.287 cables diplomàtics nord-americans enviats al departament d’Estat des de 201 ciutats dels cinc continents, que s’han començat a revelar aquesta setmana enmig de l’estupefacció mundial, faran que les persones tinguem un coneixement més gran i millor del món que ens rodeja.

Així ho han entès els diaris The New York Times , The Guardian , Le Monde , El País i el setmanari Der Spiegel . El que Wikileaks ha posat a les seves mans és notícia i, en contra dels que fingeixen menyspreu titllant els cables de tafaneries previsibles, el que estem llegint aquests dies és la informació que més tem el poder: aquella que el retrata dansant despullat, entrant i sortint dels límits de la llei.

N´hi ha que s’escandalitzen farisaicament perquè, segons els primers indicis que la justícia haurà de convertir en proves, Julian Assange va obtenir els cables gràcies a la còpia que en va fer Bradley Manning, l’analista d’informació que treballava per a l’exèrcit dels Estats Units, ara empresonat preventivament.

La primera esmena

Doncs bé, encara que l’origen de la filtració podria ser un material obtingut il·legalment, els mateixos tribunals dels Estats Units que podrien processar Assange per divulgació de secret oficial no tocaran ni un pèl de la roba del New York Times . I això és així perquè el diari està sota la protecció de la primera esmena, que no permet perseguir judicialment un periodista per difondre una informació. El New York Times publica, no roba. Igual que Assange. Per això l’advocat especialista Mark Said deia a TV3 dijous passat que encara que és millor que Assange “no vingui a Disneyworld pròximament”, els Estats Units no tenen jurisdicció sobre el fundador de Wikileaks i el que ha fet no comporta extradició.

Per contra, dimecres passat, el portaveu del departament d’Estat PJ Crowley va comparèixer al Foreign Press Center de Washington i corresponsals de tot el món el vam poder veure posant tota la seva capacitat de comunicador creïble al servei d’una consigna: “Res del que ha passat aquí afecta la nostra convicció que un periodisme vibrant és vital per a l’enfortiment de la democràcia al món. Però Assange no és un periodista. És un anarquista. És en una altra categoria. No ha mostrat interès a protegir les fonts com fan els diaris”. Feia temps que no sentia algú espantant l’opinió pública amb el qualificatiu “d’a narquista”.

Privacitat com a dret

Pels que no ens prenem la vida com una enquesta digital on cal estar a favor o en contra de tot en el temps d’un clic, Wikileaks ens ha portat fins al límit de les nostres conviccions. La discreció, quan no el secret mateix, són fonamentals per a l’èxit d’unes converses de pau, l´alliberament d’uns hostatges o la detenció d’uns criminals. Pel mateix exercici del periodisme. La privacitat és un dret. La transparència cent per cent només seria possible en un món sense mal que mai no existirà.

Però les noves tecnologies han fet possible un coneixement massiu, instantani i indiscriminat de qualsevol mena d’informació, inclosos els secrets oficials quan el guardià es despista. I aquest nou accés alimenta també el dret de saber què fan en el nostre nom aquells que hem escollit perquè ens governin.

 

EXEMPLE DE CRÍTICA TEATRAL

http://www.teatral.net/asp/critica/index.asp

Sopar amb batalla

Director d’escena: Jordi Casanovas

Amb Rocío Arbona, Sergio Campoy, Rafa Delacroix, Georgina Latre, Dani Ledesma, Clara Moliné, Cristina Serrano

Sopar amb batalla

Hi ha sopars que no s’obliden. Pel que diu Jordi Casanovas en el programa de mà del seu nou text, ho sap del cert. És així que un dels autors més àgils i prolífics del nostre teatre es va imaginar el Sopar amb batalla. Perquè quedi clar: una cosa és el text i l’altra l’espectacle que, sota la direcció de l’autor i amb un grapat d’actors i actrius novells, es presenta al Versus Teatre. Aquesta comèdia, emparentada sens dubte amb la companyia FlyHard, té elements, accions i idees que remeten a una explosiva i hilarant barreja entre el deliri de sang del cineasta Robert Rodríguez i la patètica quotidianitat de Pedro Almodóvar. Com no hem de pensar-hi quan veiem la Rocío amb un pot de desengreixant a la mà que apunta els altres personatges como si portes kalàixnikov?

Casanovas convoca un grup d’amics –és un dir, jo no els convidaria mai– a casa d’una parella que estrena pis, el Dani i la Cristina. L’element estrany en aquest cas és el noi, el Dani, aliè a la colla i aparentment molt formal fins que… Una simple juguesca farà que la vetllada s’enredi d’allò més enfrontant dos grups dins el pis tancat amb pany i clau. Passem d’un cert realisme de l’inici, amb canapès i tot, a la comèdia desaforada on no escau una justificació del que passa perquè res seria creïble. De fet, res del que passa després dels primers deu minuts ho és. Però tampoc no ho era la multipremiada pel·lícula El silenci dels anyells. Qüestió de ritme i d’interpretació. Per això perquè la comèdia funcionés era imprescindible un equip artístic molt bregat, molt menys púber que els graduats de l’escola Eòlia. De sopar, no sopen. I de batalla, n’hi ha fins el trasbals gore quan una prenyada mata el fill nonat amb unes pinces d’amanida asseguda en un tamboret de la cuina. Ja ho veuen: la comèdia té prou enginy i acció, prou sorpreses, perquè en una altra producció fos un èxit comercial. En la del Versus riem amb ganes. Alguns cops del que passa, d’altres del que diuen o de com ho diuen. I a la fi, tot i l’esmentada inexperiència, hi ha prou salsa a la taula perquè gaudim d’una bona estona.

Santiago Fondevila

Time Out 01/12/2010