Els textos periodístics d’opinió

Els periodistes, a més d’informar, poden també donar la seva opinió sobre temes diversos d’actualitat. Sovint l’expressen a través de columnes i d’articles. Molts cops, l’opinió està a càrrec d’un especialista que és coneixedor del tema, com per exemple, en els comentaris esportius o en la crítica d’espectacles. Els textos d’opinió són, doncs, clarament subjectius. Aquests textos van signats, excepte l’editorial, ja que els autors són responsables últims de les opinions que expressen.

Són textos d’opinió:

L’EDITORIAL

És el gènere a través del qual el diari o revista dóna a conèixer el seu punt de vista sobre esdeveniments d’actualitat. Per tant, llegint l’editorial podem saber quina és la línia ideològica de la publicació. Acostuma apareixer en un lloc fix (normalment, en la segona o tercera pàgina) i no va signat, ja que és la redacció del diari, conjuntament, així com l’empresa les que es fan responsables de les opinions que s’han expressat. La seva intenció és crear opinió entre els lectors i invita a la reflexió.

L’estil de l’editorial és senzill i respon a la tipologia argumentativa, és a dir, intenta convènxer al lector de unes idees determinades.

L’ARTICLE D’OPINIÓ

És una argumentació que conté el pensament o l’opinió d’una personalitat reconeguda en relació a un tema en concret. L’opinió de la persona que escriu l’article no ha de coincidir necessàriament amb la línia ideològica de la publicació. Aquesta persona no forma part de la plantilla de la publicació, tot i que pot col·laborar-hi amb freqüència. També és un text subjectiu, ja que expressa una opinió personal.

LA COLUMNA

És un espai fix i periòdic que acostuma a estar a càrrec d’un periodista o d’una persona especialitzada en un tema, com un metge, un científic o un esportista. Es tracta també d’un text subjectiu, ja que expressa un punt de vista davant d’un fet d’actualitat, i aquest no ha de coincidir necessàriament amb la línia ideològica del diari o revista.

Columna d’autor

L’escriu sempre el mateix autor, fins i tot s’identifica amb la seva foto. A banda de donar una opinió, també s’intenta crear una mena de complicitat entre l’autor i el lector, a causa de la familiaritat i la freqüència amb què apareixen els seus comentaris.

Columna de tema

No està a càrrec d’un sol columnista, sinó de diversos, que donen la seva opinió sobre un mateix tema (esport, política, salut, etc).

LA RESSENYA I LA CRÍTICA

La ressenya és un gènere que permet informar a la vegada que realitza una crítica, és a dir, dóna la seva opinió sobre, per exemple, un llibre, un espectacle. El periodista comenta breument la pel·lícula o el llibre i, després, en fa una valoració.

La crítica està reservada a un coneixedor especialista en un tema específic. Les crítiques es fan sempre sobre temes que demanen una capacitació especial, per exemple, crítiques gastronòmiques o de concerts de música clàssica, d’òpera…

EXEMPLE DE COLUMNA D’OPINIÓ

http://www.ara.cat/ara_mes/societat/RBA-XX-ItransparenciaI-Disneyworld-PJ_0_384561567.html

WASHINGTON DIRECTE

Wikileaks o benvinguts al món del segle XXI

Fràgil El doble llenguatge de la diplomàcia és la menys important de les filtracions de Wikileaks. Són molt més que tafaneries previsibles i no es poden rebutjar pel perfil obscur d’Assange. La principal revelació és la vulnerabilitat en la seguretat del país més poderós del món i que ara sabem més sobre què fa el poder, encara que sigui democràtic, quan creu que ningú el controla

ANTONI BASSAS | Actualitzada el 05/12/2010 04:00

El professor de Yale John L. Gaddis, en el seu magistral llibre The Cold War ( La Guerra fría , RBA), conclou que una de les raons per les quals el nombre de democràcies al món es va multiplicar per cinc a la segona meitat del segle XX va ser la revolució de la informació: “Va enfortir la difusió de la democràcia en produir una societat més ben informada i capaç de reaccionar a l’aprenentatge amb més rapidesa que en el passat. Per tant, va ser més difícil ocultar informació sobre el que passava tant a la resta del món com al propi país. Aquest tipus de transparència va proporcionar nous instruments de pressió contra règims totalitaris”.

Wikileaks representa una nova forma de transparència, i els 251.287 cables diplomàtics nord-americans enviats al departament d’Estat des de 201 ciutats dels cinc continents, que s’han començat a revelar aquesta setmana enmig de l’estupefacció mundial, faran que les persones tinguem un coneixement més gran i millor del món que ens rodeja.

Així ho han entès els diaris The New York Times , The Guardian , Le Monde , El País i el setmanari Der Spiegel . El que Wikileaks ha posat a les seves mans és notícia i, en contra dels que fingeixen menyspreu titllant els cables de tafaneries previsibles, el que estem llegint aquests dies és la informació que més tem el poder: aquella que el retrata dansant despullat, entrant i sortint dels límits de la llei.

N´hi ha que s’escandalitzen farisaicament perquè, segons els primers indicis que la justícia haurà de convertir en proves, Julian Assange va obtenir els cables gràcies a la còpia que en va fer Bradley Manning, l’analista d’informació que treballava per a l’exèrcit dels Estats Units, ara empresonat preventivament.

La primera esmena

Doncs bé, encara que l’origen de la filtració podria ser un material obtingut il·legalment, els mateixos tribunals dels Estats Units que podrien processar Assange per divulgació de secret oficial no tocaran ni un pèl de la roba del New York Times . I això és així perquè el diari està sota la protecció de la primera esmena, que no permet perseguir judicialment un periodista per difondre una informació. El New York Times publica, no roba. Igual que Assange. Per això l’advocat especialista Mark Said deia a TV3 dijous passat que encara que és millor que Assange “no vingui a Disneyworld pròximament”, els Estats Units no tenen jurisdicció sobre el fundador de Wikileaks i el que ha fet no comporta extradició.

Per contra, dimecres passat, el portaveu del departament d’Estat PJ Crowley va comparèixer al Foreign Press Center de Washington i corresponsals de tot el món el vam poder veure posant tota la seva capacitat de comunicador creïble al servei d’una consigna: “Res del que ha passat aquí afecta la nostra convicció que un periodisme vibrant és vital per a l’enfortiment de la democràcia al món. Però Assange no és un periodista. És un anarquista. És en una altra categoria. No ha mostrat interès a protegir les fonts com fan els diaris”. Feia temps que no sentia algú espantant l’opinió pública amb el qualificatiu “d’a narquista”.

Privacitat com a dret

Pels que no ens prenem la vida com una enquesta digital on cal estar a favor o en contra de tot en el temps d’un clic, Wikileaks ens ha portat fins al límit de les nostres conviccions. La discreció, quan no el secret mateix, són fonamentals per a l’èxit d’unes converses de pau, l´alliberament d’uns hostatges o la detenció d’uns criminals. Pel mateix exercici del periodisme. La privacitat és un dret. La transparència cent per cent només seria possible en un món sense mal que mai no existirà.

Però les noves tecnologies han fet possible un coneixement massiu, instantani i indiscriminat de qualsevol mena d’informació, inclosos els secrets oficials quan el guardià es despista. I aquest nou accés alimenta també el dret de saber què fan en el nostre nom aquells que hem escollit perquè ens governin.

 

EXEMPLE DE CRÍTICA TEATRAL

http://www.teatral.net/asp/critica/index.asp

Sopar amb batalla

Director d’escena: Jordi Casanovas

Amb Rocío Arbona, Sergio Campoy, Rafa Delacroix, Georgina Latre, Dani Ledesma, Clara Moliné, Cristina Serrano

Sopar amb batalla

Hi ha sopars que no s’obliden. Pel que diu Jordi Casanovas en el programa de mà del seu nou text, ho sap del cert. És així que un dels autors més àgils i prolífics del nostre teatre es va imaginar el Sopar amb batalla. Perquè quedi clar: una cosa és el text i l’altra l’espectacle que, sota la direcció de l’autor i amb un grapat d’actors i actrius novells, es presenta al Versus Teatre. Aquesta comèdia, emparentada sens dubte amb la companyia FlyHard, té elements, accions i idees que remeten a una explosiva i hilarant barreja entre el deliri de sang del cineasta Robert Rodríguez i la patètica quotidianitat de Pedro Almodóvar. Com no hem de pensar-hi quan veiem la Rocío amb un pot de desengreixant a la mà que apunta els altres personatges como si portes kalàixnikov?

Casanovas convoca un grup d’amics –és un dir, jo no els convidaria mai– a casa d’una parella que estrena pis, el Dani i la Cristina. L’element estrany en aquest cas és el noi, el Dani, aliè a la colla i aparentment molt formal fins que… Una simple juguesca farà que la vetllada s’enredi d’allò més enfrontant dos grups dins el pis tancat amb pany i clau. Passem d’un cert realisme de l’inici, amb canapès i tot, a la comèdia desaforada on no escau una justificació del que passa perquè res seria creïble. De fet, res del que passa després dels primers deu minuts ho és. Però tampoc no ho era la multipremiada pel·lícula El silenci dels anyells. Qüestió de ritme i d’interpretació. Per això perquè la comèdia funcionés era imprescindible un equip artístic molt bregat, molt menys púber que els graduats de l’escola Eòlia. De sopar, no sopen. I de batalla, n’hi ha fins el trasbals gore quan una prenyada mata el fill nonat amb unes pinces d’amanida asseguda en un tamboret de la cuina. Ja ho veuen: la comèdia té prou enginy i acció, prou sorpreses, perquè en una altra producció fos un èxit comercial. En la del Versus riem amb ganes. Alguns cops del que passa, d’altres del que diuen o de com ho diuen. I a la fi, tot i l’esmentada inexperiència, hi ha prou salsa a la taula perquè gaudim d’una bona estona.

Santiago Fondevila

Time Out 01/12/2010

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s